Hi ha una regla econòmica, almenys empírica, que indica que un augment dels estalvis augura un període de dificultats

Els estalvis de particulars a l’Estat han arribat a una xifra rècord, 1,041 bilions d’euros. És un registre favorable. Particularment perquè posa de manifest que les xifres, també rècord, de persones ocupades i una remuneració superior del treball es tradueix en una capacitat més gran per estalviar. Malgrat les veus que parlen d’un mercat laboral artificialment inflat per la incidència de contractes com els fixos discontinus que no es tradueixen en baixes a la Seguretat Social encara que el treballador estigui inactiu en períodes de temps llarg, hi ha altres indicadors que assenyalen que, efectivament, les rendes de treball creixen i això es tradueix en més ingressos i, per tant, en més estalvis. Aquesta és, també, l’anàlisi que el Banc d’Espanya fa a la llum de les dades del tancament de l’exercici passat. El creixement en els estalvis que les famílies tenien en dipòsits, més del 4% en un any, té com a punt de partida el bon moment del mercat laboral. “La renda de les famílies es continua expandint gràcies a l’augment de l’ocupació i els salaris”, apunta l’informe del Banc d’Espanya. De fet, l’any passat el volum global de les rendes laborals a tot l’Estat va créixer el 8,3%. Hi ha una regla econòmica, almenys empírica, que indica que un augment dels estalvis augura un període de dificultats. Això seria així perquè els diners que els particulars destinen a estalviar no es gasten. Una despesa menor suposa que hi ha menys consum i això és perjudicial per a les empreses, que com que ingressen menys també inverteixen menys i tenen menor necessitat d’incorporar treballadors. Però no cal entrar en pànic: els indicadors, almenys en aparença, no assenyalen que aquest sigui el fenomen actual. De fet, els crèdits al consum també van créixer l’any passat i això vol dir que els particulars, a més d’estalviar, també afronten despeses. Sobretot, despeses en habitatge, perquè les hipoteques expliquen, en bona part, aquest creixement en el crèdit. La situació actual, per tant, deixa un marge escàs a aplicar els coneixements bàsics d’economia. De fet, el context és especialment perceptible a l’Estat, una de les economies amb més capacitat per generar nova ocupació (un fet gens estrany perquè també és de les economies que tenia més marge de millora), però també ho és a escala continental. El Banc Central Europeu ha intentat aprofundir en les causes de l’estranya coincidència que els estalvis i el consum creixin al mateix temps. L’explicació del Banc Central Europeu coincideix a assenyalar el creixement del mercat laboral com a principal factor. Però també apunta una reducció de despeses que, més que deguda a una retracció del consum, arriba a lloms de les polítiques dels estats de reduir la càrrega financera que aplicava a serveis com els energètics, ara en procés de retirada. Com a factor afegit, el Banc Central Europeu assenyala que hi ha hagut més estalvis perquè, a la vista del fort creixement de la inflació, les llars van optar per una contenció que la posterior baixada de tipus ha contribuït a no eternitzar. Segons aquesta anàlisi, l’increment dels estalvis és un moviment més tàctic que estratègic. Un cop la tempesta de tipus d’interès elevats i de conflictes bèl·lics hagi passat, hi haurà millor disponibilitat per a la despesa. Per tant, l’increment d’estalvis no auguraria una crisi. Encara que fer auguris sempre és delicat i més en un període volàtil com l’actual que pot ser-ne més a la vista de la impredictibilitat d’alguns mandataris, sobretot al despatx Oval. L’increment dels estalvis en dipòsits convida, encara, a fer altres reflexions. Aquesta modalitat d’estalvi està clarament penalitzada a l’Estat. Els dipòsits a la vista són una forma poc rendible d’estalviar i, tot i això, és la més habitual. Recentment, la Comissió Nacional de Mercats i Competència (CNMC) va fer un informe a partir de a pregunta que li havia fet el govern espanyol sobre si la menor remuneració dels estalvis respecte a Europa era deguda a la concentració bancària. La resposta, al parer de la comissió que hauria de vetllar perquè hi hagués una vertiable competència als mercats, és que la concentració no és un factor determinant. Diu l’organisme que hi ha altres factors, com ara els programes de fidelització que lliguen els consumidors amb productes addicionals, per exemple a les hipoteques, que redueixen els tipus si es contracten assegurances, si es domicilien nòmines, o si s’instal·len alarmes. Fidelitzen, però lliguen: els estalviadors no busquen alternatives i als bancs no els cal augmentar la remuneració per captar estalvis. La CNMC també apunta, com fan algunes estadístiques europees, a una falta de cultura financera a l’Estat que “limita la capacitat dels consumidors per comparar productes i contractar alternatives més complexes”. Atribuir-ho a la falta de cultura financera és una explicació, però potser també caldria analitzar, i això no ho fa un organisme que hauria d’estar-hi atent, el grau de confiança que es té sobre un sistema financer que fa no tants anys venia productes, com les preferents, que van posar en risc els estalvis de milers de particulars. Amb cultura financera o sense i amb organismes reguladors que analitzen més que regulen, el cas és que, amb els estalvis en màxims, la banca espanyola té un accés fàcil a diners, i no els cal remunerar-los. La mateixa banca està donant més crèdits, pels quals cobra. El resultat és un nou rècord de beneficis. Guanya la banca: un 21% més de beneficis, un nou rècord amb més de 31.000 milions d’euros.

Hi ha una regla econòmica, almenys empírica, que indica que un augment dels estalvis augura un període de dificultats

Els parquets | Estalvis i resultats en màxims