El personal estranger arriba per cobrir llocs de treball en feines de productivitat baixa i rotació elevada, com l’hostaleria, el turisme, la construcció o l’ocupació domèstica, sectors essencials, però amb un recorregut limitat per incrementar salaris o impulsar inversions tecnològiques

Les dades favorables del mercat laboral a l’Estat i a Catalunya no s’explicarien sense el paper clau que hi té la immigració. La mà d’obra estrangera ha ocupat quatre de cada cinc llocs de treball creats en l’últim any a l’Estat. La importància de la immigració en el desenvolupament dels últims anys ha estat el principal motor econòmic per a l’Estat. De fet, el Financial Times assenyala que “mentre altres països europeus s’han entestat a reforçar les seves fronteres, Espanya ha adoptat un enfocament més liberal, amb una afluència neta anual mitjana de 600.000 immigrants, la majoria en edat laboral. La creixent demanda de mà d’obra ha impulsat l’ocupació a màxims històrics i ha ajudat Espanya a evitar la greu mancança de mà d’obra qualificada que ha afectat els seus homòlegs europeus”. És, si més no, paradoxal que mentre la immigració té un paper clau en el desenvolupament econòmic del país, hi hagi partits que estiguin assenyalant el fenomen migratori com un problema. El debat és llaminer des del punt de vista polític, però des del punt de vista econòmic és, com a mínim, miop, per no utilitzar termes com temerari o irresponsable. L’arribada de 600.000 immigrants cada any és, fins i tot, insuficient per a les necessitats econòmiques de l’Estat, particularment en matèria de pensions. De fet, un informe de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) arriba a calcular en un milió anual fins a 2050 el nombre d’immigrants que serà necessari per equilibrar la proporció entre població activa i dependent (la que té més de 65 anys i menys de 16). Actualment, la taxa està situada al voltant del 48% i sense una arribada significativa d’immigrants es podria situar al voltant del 70% el 2054. Tot plegat, perquè la taxa de natalitat a l’Estat, com a Catalunya, és baixa. A l’Estat espanyol es va marcar el mínim de naixements des que hi ha registres, menys de 320.000. Al mateix temps, el nombre de pensionistes marca creixements cada any, perquè la generació del conegut com a baby boom ha arribat a l’edat de jubilació. Absorbir més població estrangera és determinant, en aquest cas, per cobrir les necessitats del sistema de pensions si, com es pot constatar per pura experiència, quan les jubilacions entren en joc, els governs trien el tacticisme per davant de reformes que puguin ser impopulars. Tant per l’avenç econòmic actual com per les necessitats del sistema de pensions del futur, la immigració és un factor clau. Ho és, entre altres motius, perquè l’estructura laboral a l’Estat està centrada en sectors d’escàs valor afegit i, per tant, amb remuneracions baixes. El personal estranger arriba per cobrir llocs de treball en feines de productivitat baixa i rotació elevada, com l’hostaleria, el turisme, la construcció o l’ocupació domèstica, sectors essencials, però amb un recorregut limitat per incrementar salaris o impulsar inversions tecnològiques. La necessitat d’un canvi de model productiu ha estat sobre la taula durant anys, però en comptes d’afrontar aquest debat la resposta del sector polític ha estat distreure’s a assenyalar els immigrants com a part del problema. En bona part els estrangers cobreixen els llocs de treball que rebutgen els residents autòctons, perquè són els que tenen pitjors remuneracions i pitjors condicions de treball. Això, certament, comporta alguns aspectes negatius, perquè la disponibilitat de personal genera una menor predisposició dels ocupadors a incrementar salaris. L’efecte econòmic d’aquest context en què hi ha treballadors disposats a cobrar salaris baixos és, però, menor que el benefici que aporta la presència d’estrangers en el mercat de treball. Ho demostrarien, per exemple, els primers estudis existents sobre l’impacte econòmic de la política de deportacions massives que es proposa emprendre l’actual inquilí de la Casa Blanca. Entre aquests estudis, hi ha el que ha elaborat l’escola de negocis de Warton, la universitat on va estudiar el mateix president dels Estats Units. Assenyala que la política de deportacions massives incrementaria en 350.000 milions de dòlars el dèficit federal, contrauria un 1% el PIB i reduiria la mitjana salarial del país. “Simplement hi ha menys persones per produir. Menys persones vol dir una economia més petita”, diu el professor Kent Smetters, coordinador de l’estudi. El cost d’una política de deportacions sostinguda durant 10 anys fregaria el bilió de dòlars. Es pot adduir que la immigració també comporta el que tècnicament es coneix com a externalitats. L’actual context de dificultats en l’habitatge té a veure amb l’arribada de centenars de milers d’estrangers, cal aclarir que amb tot tipus de qualificacions i remuneracions, perquè la competència amb els locals s’estableix en barris de rendes baixes, però també de rendes altes. També és una externalitat la dificultat perquè les remuneracions s’incrementin. I ho és la pressió sobre uns serveis públics dimensionats per a un nombre d’habitants determinat, que creix més ràpidament si es produeix l’entrada de centenars de milers de nova població cada any. Factors que s’han de tenir en consideració en el debat migratori, però que en tot cas en uns termes molt més constructius que el que plantegen determinades postures polítiques que ho centren tot en el temor al diferent. En la situació actual, la immigració és el factor clau d’un creixement econòmic en el qual, per una vegada, l’Estat espanyol està liderant Europa. Assenyalats per uns quants, els estrangers són necessaris per a tothom.

El personal estranger arriba per cobrir llocs de treball en feines de productivitat baixa i rotació elevada, com l’hostaleria, el turisme, la construcció o l’ocupació domèstica, sectors essencials, però amb un recorregut limitat per incrementar salaris o impulsar inversions tecnològiques

Els parquets | Immigració com a motor econòmic