Que les pensions creixin més que els salaris és poc beneficiós per a un sistema en el qual les jubilacions es paguen a partir dels sous dels treballadors en actiu

El sistema de pensions a l’Estat és més generós que els salaris que paguen empreses i administracions. Aquesta màxima diu poc a favor de la sostenibilitat futura del sistema (i tampoc diu gaire de la generositat dels que paguen els salaris). El creuament de les dades de les agències estadístiques europees situen els salaris mitjans a l’Estat en dotzena posició de la Unió Europea, i un 14% per sota de la mitjana. En pensions, la posició creix fins a la setena, i es paga un 32% més que la mitjana europea. La generositat de les pensions és agraïda, també (per no dir sobretot) electoralment, però els diners són limitats i és raonable plantejar dubtes sobre si en un futur serà possible mantenir les mateixes regles del joc. No és només l’agència estadística europea (Eurostat) la que remarca la generositat del sistema de pensions espanyol. De fet, després de les reformes que va introduir el govern espanyol, la més significativa de les quals va ser la revalorització anual equivalent a l’índex de preu de consum, va situar l’Estat espanyol en posicions capdavanteres en el que tècnicament es coneix com a taxa de substitució. S’entén per taxa de substitució el percentatge que es rep de pensió en comparació amb el salari que es cobrava mentre s’estava treballant. Segons l’OCDE, a l’Estat espanyol és del 80%. Això no implica necessàriament que els pensionistes espanyols siguin uns privilegiats respecte de la resta d’europeus. En primer lloc, perquè en la majoria de països europeus es cobren salaris més alts i en segon lloc perquè la dada de l’OCDE està influïda pel percentatge de cobertura pública, que a l’Estat és molt elevada perquè hi ha poca participació d’altres possibles fonts d’ingressos, com els plans de pensions col·lectius o individuals. Actualment, les pensions creixen per damunt dels salaris. Ja va ser així l’any passat, quan els salaris es van incrementar el 5,3%, pal·liant en part la pèrdua de poder adquisitiu derivat del fort creixement de la inflació de l’exercici anterior. Les pensions es van revaloritzar el 8,5%. Això, almenys, és el que indica l’informe sobre Mercat de Treball i Pensions de l’Agència Tributària. Que les pensions creixin més que els salaris és poc beneficiós per a un sistema en el qual les jubilacions es paguen a partir dels sous dels treballadors en actiu. I si bé és cert que els últims retocs que va fer el govern incidien, per una vegada, a incrementar els ingressos en el sistema en comptes de retallar-los (amb l’augment de les cotitzacions dels treballadors en actiu) és previsible que a mitjà i llarg termini sigui incert que l’aportació dels sous en vigor arribi a cobrir el cost total de les pensions. És bastant comú que les anàlisis assenyalin que el problema d’una escala salarial per la part mitjana baixa de la Unió Europea a l’Estat espanyol prové de la baixa productivitat en termes de valor afegit. Aquesta és una part de l’explicació. A l’Estat espanyol s’està produint actualment un creixement destacable de persones amb feina. Però, en bona part, són en llocs de treball de qualificació baixa i en sectors amb valors afegits limitats. Quan s’assenyala aquest problema, el turisme és el primer exemple que ve al cap. Efectivament, el turisme representa actualment aproximadament un 13% del PIB i és responsable de més d’un terç del creixement global de l’economia espanyola en els últims mesos. Però, més enllà del turisme estan passant altres coses en el sector serveis. Estan creixent branques com els serveis empresarials, les telecomunicacions i la informàtica o la consultoria i serveis financers. A l’Estat està emergint una força laboral amb qualificació alta que propicia l’existència d’activitat de serveis avançats. Però, de nou, els salaris que s’estan oferint en aquests sectors són més baixos que els dels països de l’entorn. Aquesta és la base del fort creixement del pes de les exportacions des de l’Estat d’aquestes activitats. Aquesta és, també, la base d’un problema afegit, que també té opcions d’incidir en el sistema de pensions. Si els treballadors d’aquests sectors, tot i ser personal altament qualificat i que aporta prou coneixements perquè les seves empreses siguin competitives internacionalment, veuen que els seus salaris són baixos és fàcil que busquin altres alternatives laborals, fins i tot fora de l’Estat. Seria positiu que les empreses amb serveis amb valor afegit busquessin altres vies per ser competitives que pagar salaris més baixos que els països de l’entorn. Per la seva pròpia supervivència, en primer lloc, però també per al bé col·lectiu que suposaria disposar d’una base de salaris més elevats que permetin pagar les pensions actuals i les futures. Les bones xifres d’ocupació actuals són un motiu d’optimisme, però no hi ha res que n’asseguri la continuïtat. Tampoc no hi ha garanties que hi hagi increments salarials immediats i futurs que tinguin capacitat per assegurar l’actual estructura del sistema de pensions. Aquest seria un primer pas per alleujar el problema, però ni tan sols l’increment del salari mínim interprofessional ha estat un impuls suficient. Amb aquesta perspectiva, acabarà sent aconsellable una nova mirada al sistema en la qual es puguin veure reflectits tots els punts de vista. Però en el cas de les pensions, els governs mantenen un joc de la patata calenta permanentment: pocs retocs i creuar els dits perquè el problema li esclati al proper govern: hi ha massa vots en joc. El sistema de pensions, en canvi, demana més valentia que tacticisme.

Que les pensions creixin més que els salaris és poc beneficiós per a un sistema en el qual les jubilacions es paguen a partir dels sous dels treballadors en actiu

Els parquets | Pensions generoses, salaris avars