Hi ha més gent treballant, però difícilment es pot considerar que sigui una ocupació estable, si cada any s’acomiada un milió de persones

L’Estat espanyol va superar l’any passat el milió d’acomiadaments. És una xifra rècord que ve a desmentir el mantra que acomiadar a l’Estat espanyol és difícil. En tot cas, es podria arribar a argumentar que és car, tot i que els posicionaments del Comitè Europeu de Drets Socials apunten en la direcció contrària. En resposta a una demanda del sindicat UGT, aquest organisme conclou que la indemnització espanyola per acomiadament és “insuficient i no dissuasiva”. En tot cas, i més enllà de constatar que sempre hi ha mites que cauen, el rècord d’acomiadaments també suposa una confirmació que les mesures laborals que es van aprovar el 2022 no eren exactament la reforma laboral que es proclamava oficialment, sinó un conjunt de retocs cosmètics que aparcaven els debats de fons més espinosos en nom del consens. Convé no oblidar que aquella va ser l’última gran negociació laboral en la qual la patronal surt en la foto de la firma de l’acord. Aquella reforma laboral va aprofundir poc, per no dir gens, a frenar alguns dels aspectes més lesius de l’anterior. La reforma de 2012, amb govern del Partit Popular i enmig d’una crisi sense precedents que suposava una veritable sagnia en termes de pèrdua d’ocupació, va abaratir l’acomiadament. A l’Estat, existeix l’acomiadament lliure. Només era una qüestió de quin preu està disposat a assumir l’empresari. Després de 2012, el cost d’acomiadar era més econòmic. L’argument era introduir més flexibilitat en el mercat de treball per facilitar la contractació, perquè un acomiadament car persuadia els empresaris d’incorporar personal. El govern de llavors comprava l’argumentari de la patronal gairebé sense condicions. Llavors es va fer poc esment de la necessitat de consens entre els agents socials, que tant es demana al govern actual quan pren mesures com l’augment del salari mínim interprofessional o la reducció de la jornada laboral. Si la reforma de 2012 abaratia l’acomiadament, la de 2022 no l’ha encarit. Aquesta és la base del context actual. Hi ha rècords d’afiliació, 21,5 milions de persones treballant, i això apuntaria que els retocs que es van incloure en el marc de relacions laborals apuntaven en millor direcció que els vigents fins llavors. Hi ha més gent treballant, però difícilment es pot considerar que sigui una ocupació estable, si cada any s’acomiada un milió de persones, segons dades de la Tresoreria de la Seguretat Social. Acomiadar, per tant, no és difícil, al contrari del que tradicionalment ha pretès introduir al debat el sector empresarial. I, des de la reforma de 2022, s’ha abaratit en termes de cost mitjà per acomiadament. La reforma tenia un interessant enfocament de reduir la temporalitat en el mercat laboral espanyol, clarament superior a la mitjana europea. De fet, el 2022 estava més de deu punts per sobre de la mitjana. És evident que, tot i que el període transcorregut des de l’aprovació de la reforma és relativament curt, s’ha aconseguit reduir la temporalitat. Segons dades de l’oficina estadística europea (Eurostat), el 2021 era del 25% i al tancament de 2024, del 13,4%. Encara per sobre del 10% de mitjana de la Unió Europea, però no es pot negar que la bretxa s’ha retallat: d’11 punts de distància el 2021 a 2,5 punts el 2024. Clarament és un avenç, tot i les ombres que suposen una taxa de rotació laboral encara molt elevada amb un 60% de contractes temporals, i una taxa d’atur encara extremadament elevada a l’Estat. L’avenç en termes de temporalitat té, a més, una altra contrapartida. S’han fet més contractes indefinits –en alguns casos, a través de contractacions de caràcter fix discontinu que alteren l’estadística–, però unes incorporacions tan recents a les empreses propicien que les indemnitzacions en cas d’acomiadament siguin baixes. Per això, el cost mitjà d’un acomiadament, que a l’Estat espanyol està molt influït per l’antiguitat del treballador, s’ha reduït dràsticament. L’any passat es va fregar els 7.200 euros d’indemnització mitjana, un 20% menys que el cost que tenia el 2021, abans de la reforma. És cert que en els temps amb contractes temporals la indemnització per a la fi de la relació laboral era mínima, però de les dades de l’any passat difícilment es pot concloure que, avui, acomiadar sigui car. Aquests resultats posen de manifest com, efectivament, la reforma de 2022 suposava un avenç però no incidia en alguns dels aspectes més durs de la vigent fins llavors, la de 2012. Els contextos eren diferents, però no hi va haver l’atreviment de fer passos més enllà que incidissin a dificultar els acomiadaments. No és només un posicionament ideològic, perquè l’opinió sobre la facilitat de l’acomiadament a l’Estat l’avala un organisme com el Consell d’Europa, al qual se li ha de suposar neutralitat. La flexibilitat que exigeix l’empresariat topa amb la protecció laboral que reclamen els sindicats. Ara mateix, per les dades i per la resolució del Consell d’Europa, no sembla que s’estigui produint el desitjable equilibri. La solució és doble: legislativa, amb una normativa laboral més exigent amb els motius dels acomiadaments i amb les indemnitzacions en cas que es produeixin; i una de més estructural: un canvi de model productiu que sigui menys dependent d’activitats eventuals i estacionals. Una reforma pot incidir més en la primera solució i convindria explorar-la tot i el debat que pugui suscitar, però el canvi de model hauria de ser un objectiu compartit i una oportunitat per al consens.

Hi ha més gent treballant, però difícilment es pot considerar que sigui una ocupació estable, si cada any s’acomiada un milió de persones

Els parquets | Rècord d’acomiadaments