'Zona de confort', la gran farsa. L’espai inexistent. Perquè si existís, en comptes de sortir-ne el buscaríem. Amb delit. I ens hi instal·laríem, per sempre. Feliços.

Doncs això, que quan sento “zona de confort” se’m foten els pèls de punta. Granollers. Un bar. Dos homes. 35 anys. Més més que menys. Una conversa. I un paio a la taula del costat que para l’orella: jo.
Un li explica a l’altre que l’enlluerna una nova oferta laboral. Més creativa. De més calés. L’altre li explica a l’un que s’ha enamorat bojament d’una companya de feina. Primer, escupen els dubtes i les pors. Després, què hem de fer?, es pregunten. I, finalment, decidits, s’aconsellen: “sortir de la zona de confort”.

Intueixo que l’un i l’altre, els del bar, interpreten la zona de confort com aquell espai mental en què estem instal·lats, creiem sentir-nos-hi a gust i, per tant, no en volem sortir. Per a ells, la zona de confort és el dimoni. La llosa que pesa. L’escull a trencar. El que els allunya de la felicitat. I els meus pèls, de punta. Em passa pel cap dir-los el que penso: que hem vingut a aquest món a patir. Patim perquè envellim, pel futur dels fills i perquè els fills contesten i no hi ha manera que es facin ni el llit ni rentin els plats. Patim perquè ja no sabem si ens podrem jubilar, perquè l’ús compulsiu de l’smartphone ens angoixa, perquè no hi ha manera que ens instal·lin la fibra òptica a casa. Patim per Puigdemont i els consellers empresonats i a l’exili. Patim pels Jordis i per si hi haurà més presos polítics, per si podrem pagar la hipoteca, la universitat dels fills o triar l’escola que volem. Patim perquè els pares es fan grans i perden la memòria. Patim perquè ens costa dormir, per si prenem massa cafès i perquè és impossible pagar la llum i més si l’apugen els dies de més fred. Patim per si ens foten les banyes, per si fem el ridícul per Carnaval i perquè la democràcia està en perill. Patim perquè els globetrotters del Paris Saint-Germain liderats per Neymar fotin fora el Madrid de la Champions. I perquè no desaparegui la Penya. Patim per no quedar-nos a l’atur, per encertar el regal d’aniversari d’un amic i perquè no se’ns cremi el sofregit de ceba.

Em miro els dos homes que deuen tenir més de 35 anys. I callo. Però crido en silenci: Zona de confort, concepte sinistre! El paradigma d’una època en què es consumeix més autoajuda barata que mai i, alhora, milions d’ansiolítics. Zona de confort, la falsa poció màgica que ha d’obrir el camí de la felicitat. Zona de confort, la gran farsa. L’espai inexistent. Perquè si existís, en comptes de sortir-ne el buscaríem. Amb delit. I ens hi instal·laríem, per sempre. Feliços.