A les necrològiques dels diaris sempre hi apareixen polítics, empresaris i famosos, però mai paletes, fusters o modistes. Potser perquè pensem que no són ningú quan, en realitat, són algú. Tothom és algú

La senyora Isabel Damunt, de les Masies de Voltregà, va morir la setmana passada als 91 anys. No sé qui era. Vaig saber que havia traspassat per l’esquela que la família va posar a EL 9 NOU. Les morts, totes, són un mal tràngol. D’algunes defuncions ens n’assabentem perquè les teles i els diaris en van plens; d’altres ens passarien desapercebudes si no fos per les esqueles. I és que les seccions de necrològiques dels diaris malauradament també tenen classes. Hi apareix glossada la vida de polítics, empresaris i famosos, però mai la de paletes, fusters o modistes. Potser perquè ens fa l'efecte que no són ningú quan, en realitat, són algú. Tothom és algú. Vaig pensar-hi arran d’un article de Jordi Évole aquest cap de setmana a La Vanguardia en què parlava de la mort d'en Pepe, un paleta que tenia una vida normal. Però era algú. Ho era per la seva dona, per les seves filles, pels seus amics i pel mateix autor de l'article amb qui tenia un vincle familiar. L’Alzheimer, una pandèmia del segle XXI per la qual la humanitat no acaba de trobar remei, li havia robat la vida abans que deixés de respirar. L'Alzheimer mata dues vegades. I afecta el malalt i l'entorn. Magistral com ho explica el vigatà Dani Feixas al curtmetratge París 70. Dempeus. I és que el món està ple d'herois. Molts d'ells, anònims. Gent que, segurament com en Pepe o potser també com l'Isabel, quan encara tenien forces s'aixecaven cada dia al matí per anar a la fàbrica, per enfilar-se en una bastida o per aixecar la persiana de la botiga. Gent que té família, que té amics i que afronta amb serenitat les adversitats. Ho escric pensant en les amigues que han perdut la mare quan no tocava, els veïns que han vist com el fill marxava abans d'hora i els companys que s’aferren amb ganes a la vida -molta força, Joan- en operacions de pronòstic incert. Per tot això els valents no són els que no defalleixen, sinó els que se sobreposen. Els que continuen navegant amb el vent en contra. Els que potser mai sortiran a les necrològiques dels diaris però que són algú pels seus pares, pels seus fills, pels seus avis o pels seus amics. I per això, el dia que falten, ens costa dir-los adéu. Encara que sapiguem que és llei de vida els comiats sempre són difícils. Els finals tenen un punt amarg. Això és humà. Al llarg de la vida diem adéu moltes vegades. A costums, a records, a vicis... I també a persones que un dia, sense més, se'n van. Aleshores, només queda el record. Com deu passar al Pepe de l'article de l'Évole i a la senyora Isabel de l'esquela d'EL 9 NOU. No coneixia al Pepe i tampoc coneixia a l'Isabel, però el món està ple de Pepes i Isabels que, com la Conxita, la Rosita, en Domingo, en Jaume, la Irene o la Marcelina, segur que són algú. Perquè tothom és algú. Sempre.

A les necrològiques dels diaris sempre hi apareixen polítics, empresaris i famosos, però mai paletes, fusters o modistes. Potser perquè pensem que no són ningú quan, en realitat, són algú. Tothom és algú

Els Pepes i les Isabels