Quan els diners es converteixen en deutes i treballar no dona per viure, si la política no ofereix respostes sempre guanyen els murris: els que saben que trobar solucions és difícil, però buscar culpables és fàcil

Quan anàvem a col·le els dies que plovia eren una murga. Com que no podien engegar-nos al pati, les hermanes se les havien d'empescar per fer-nos estar quiets a la sala d'actes. Un recurs clàssic era entretenir-nos amb el joc del telèfon: un deia això a l'orella de l'altre, l'altre en comptes d'això transmetia allò, i quan s'arribava al final de la cadena el que s'havia entès no tenia res a veure amb el que s'havia dit. Una manera d'explicar-nos de nens com n'és de difícil entendre'ns de grans. La política n'és un exemple: les polèmiques s'imposen a les propostes, els crits ofeguen les paraules i l'esbroncada guanya terreny al diàleg. Per això ara a les eleccions tenen números d'engreixar-se les sigles que ofereixen solucions fàcils a problemes difícils. El de la convivència, un polvorí de vots que molts pretenen incendiar, n'és un. Els piròmans són un perill. Això no vol dir que s'hagin d'edulcorar les realitats. Aquesta estratègia, la de pintar-ho tot de color de rosa que ha practicat la política del bonisme, ha estat un error de manual. Els problemes existeixen i s'han de gestionar. Però això exigeix ofici, determinació i mirada llarga. Els discursos que eliminen la complexitat, obvien les normes i ho plantegen tot com un conflicte entre bons i dolents no van enlloc. Això sí, tenen un mercat: el dels que estan rebotats perquè se senten perdedors. I després de quinze anys en què una crisi s'ha encadenat amb la següent, de perdedors n'hi ha molts. El món d'avui ja no s'assembla al d'ahir. Aquesta, a càmera ràpida, n'és la pel·lícula: quan la classe mitjana vivia sobre un confortable matalàs inflat amb la manxa del consum tot anava sobre rodes. Es venien pisos, es feien hipoteques, s'agafaven avions i ens havien fet creure que la paraula impossible no existia. A Vic hi havia una pintada que ho resumia molt bé: “Em compraré un tros de cel... si el puc pagar a terminis”. Res tenia valor, tot tenia preu. I, pagant-lo, s'aconseguia el que es volia. Aquí pau i després glòria. Però quan els diners es converteixen en deutes i treballar no dona per viure si la política no ofereix respostes el terreny està adobat per al discurs dels murris. Els que saben que trobar solucions és difícil, però buscar culpables és fàcil. I diuen als del mig, la majoria, que la culpa és dels de dalt –la casta– i dels de baix –els immigrants i els refugiats– obviant tots els matisos. Aquest problema, que té més arestes, no és exclusiu d'Osona, de Catalunya, d'Espanya ni d'Europa. A les democràcies occidentals existeixen unes tensions comunes: una polarització social, una desigualtat creixent, una crisi climàtica, un futur incert i, de teló de fons, una amenaça bèl·lica amb guerres cronificades a Ucraïna i Israel. Per això cal posar-hi el focus. Un dels que ho fa és Daniel Chandler, que a Free and equal parla d'un concepte suggerent: la justícia dels sous. Sindicats forts, convenis col·lectius ferms i salaris mínims elevats haurien de formar part del mapa per trobar la porta de sortida del laberint. Si no es fa així, les eleccions només són l'expressió d'un malestar. L'abordatge d'aquest malestar exigeix també un canvi de cultura política. Les urnes són confrontació d'idees i de projectes, però si no hi ha majories els resultats, com tots els problemes, segurament s'hauran de gestionar. Per fer-ho, més que vetos caldrà diàleg. Perquè el diàleg, com diu un anunci de la Ser publicat aquests dies als diaris amb motiu del centenari de la ràdio, potser és posar portes on abans hi havia murs. Obrir aquestes portes no només és un deure d'avui, sinó que serà un repte de demà. I, sobretot, de l'endemà. Perquè escoltar-se per intentar entendre's, com al joc del telèfon, és una obligació. Encara que costi.

Quan els diners es converteixen en deutes i treballar no dona per viure, si la política no ofereix respostes sempre guanyen els murris: els que saben que trobar solucions és difícil, però buscar culpables és fàcil

Els de dalt i els de baix