Pensava que els anys de Cruyff, Rijkaard, Guardiola i Messi havien aniquilat el pessimisme de Can Barça. Però no

Es diu David però li diem Kevin. És amic i em fa molta gràcia quan s’emprenya mentre mirem el futbol. I s’empipa sempre pel mateix i amb els mateixos: els pessimistes. Sis anys després, el Barça és a la semifinals de la Champions League. Una fita bestial després del desert de joc dels últims anys i per les bones sensacions que, fins ara, ha transmès un equip ple de joves, passió i gana. És cert, els culers vam patir a Dortmund dimarts passat. El partit ideal per als pessimistes. Per a aquells que no paren de dir repetidament: “I si ens en fan un altre...”. Per als qui només pateixen i pateixen i pateixen. Els mateixos, sempre. Els que fan emprenyar en Kevin. És clar. Aquest dimecres, l’endemà del partit de Dortmund, efemèride culer: la remuntada amb el Göteborg. Copa d’Europa. Al Barça, n’hi havien fotut tres a l’estadi Ullevi 15 dies abans. Però aquella nit del 16 d’abril de 1986, l’eufòria va esclatar al Camp Nou. Va ser aquella nit de Pitxi Alonso. I d’aquell crit, que diria que és d’en Boet, de l’Eduard: “Ha marcat Pitxi! Ha marcat Pitxi! Ha marcat Pitxi!”. Una frase clara i contundent, repetida tres cops, com les tres barraques que va fer l’Àngel. Pròrroga i penals. I l’aparició d’Urruti. N’atura un amb el Barça mort. Havia fallat Carrasco. Xuta Urruti, sí, sí, el porter. I el marca. Després, el Göteborg el llança fora. I Víctor ho remata. Cap a Sevilla. Cap a la final. Sí, sí, la de Sevilla. El record d’aquella Copa d’Europa determina. Optimistes i pessimistes. Els optimistes recorden en Pitxi. Els pessimistes, Duckadam, aquell porter de l’Steaua de Bucarest que ho va aturar tot en aquella dramàtica tanda de penals. La llum o la foscor. El cel o l’infern. La tria. És com la Champions de Roma del 2009. La de la nit del: “És Roma, Pou? És Roma!”. La nit de Stamford Bridge. La del xut a l’escaire d’Iniesta en temps de descompte. Aquesta seca és el record dels optimistes. El dels pessimistes: la sort que vam tenir, la d’allò de: “Si no arriba a ser per Víctor Valdés, que li va treure tot a Drogba...”. Pensava que els anys de Cruyff, Rijkaard, Guardiola i Messi havien aniquilat el pessimisme de Can Barça. Però no. Segurament, l’han ensinistrat una mica. Però encara jau latent en l’ànima d’alguns culers que no han paït els traumes. I el vòmit surt per la boca amb quatre perills minsos. I si acabem guanyant aquesta Champions a Múnic, els sentirem, segur: “I mira que vam patir a Dortmund”. I en Kevin s’emprenyarà. És clar. I riurem. En un bar, entre cerveses, entrepans i futbol a la tele, confiant que el Barça de Hansi Flick desterri per sempre la foscor d’alguns. Que difícil.