Tots hem de punxar de tant en tant. Amb la punxada, ens surt sang i, al veure la sang, ens activem de nou i treballem amb més energia

He detectat una cosa aquests dies. I us l’explicaré i em direu que he descobert la sopa d’all i que ja ho sabíeu. Diuen les meves amigues que ja en saben una mica més que jo de la vida que això de descobrir coses com si fossin revelacions ja passa quan t’acostes als 40. La cosa que he après és que la gent que en sap, en sap moltíssim i no se’n vanagloria; i la gent que no en sap o en sap justet va dient en veu alta que en sap molt i tendeix a dir-te que tu no en saps. Això, aquest saber-ne o no i fatxendar-ne o no, em recorda aquella frase que deien els avis a casa: “Dime de qué presumes y te diré de qué careces”, però va una mica més enllà. Mireu, us explicaré l’exemple concret. Jo tinc una feina meravellosa –a banda de la meravella que és escriure aquests articles– que consisteix bàsicament a escollir obres de teatre, circ, dansa o música i aconseguir que els meus convilatans vinguin a veure-les i les gaudeixin. Generalment, sigui per l’atzar, els déus –especialment la Talia– o perquè més o menys ho fem bé, això acostuma a passar molt sovint. Un dia d’aquests, però, la cosa no va anar tan bé com esperava, i això que vaig fer tot el que treballo normalment i una mica més. Per l’atzar, els déus –especialment la Talia– o perquè més o menys no ho vam fer prou bé, el cas és que vam tenir una punxada laboral. Davant d’aquest fet vaig gaudir de dues reaccions: la dels que ens saben –i com en saben!– i la dels que es creuen que en saben. Aquests darrers es van dedicar a llistar-me totes les coses que havia fet malament i totes les coses que hauria d’haver fet d’una altra manera amb frases com ara: “El que hauries d’haver fet és…” o “això no ho has de programar” o coses semblants. Aquests que no en saben gaire –però que es pensen que sí– tenen sempre els consells i els retrets quan les coses ja han passat. No veuen la complexitat de tot plegat, sinó la minúcia d’un fet aïllat. Per sort, però, n’hi ha dels altres també. Dels que sí que en saben. Dels que et donen idees sense imposar-les perquè el fracàs no ho sembli tant, dels que minimitzen el tema, dels que et miren i t’animen, dels que valoren la teva feina en conjunt i, dient-te que no et despistis, també et diuen que no et despistes gairebé mai. I després hi ha els mestres, els que en saben molt i molt, que tenen en la teva àrea el triple o més d’experiència que tu i et diuen: “Tots hem de punxar de tant en tant. Amb la punxada, ens surt sang i, al veure la sang, ens activem de nou i treballem amb més energia.” Ai, els que en saben: parlen cara a cara però en privat i et miren als ulls. Ai, els que no en tenen ni idea: critiquen per tothom, en obert, o s’amaguen darrere d’un mail o d’un missatge de text. I això em recorda una altra frase que vaig llegir fa temps: “Als infants, felicita’ls en públic i renya’ls en privat”. Per cert, seguint el consell d’un dels que en saben, vam canviar l’acte, vam reinventar l’error i va acabar sent tot un èxit i tot. Amb felicitacions, sobretot, dels que en saben.

Tots hem de punxar de tant en tant. Amb la punxada, ens surt sang i, al veure la sang, ens activem de nou i treballem amb més energia

Els que en saben