| 11:30
Opinió

En plena època de disbauxa, per un mal caprici del destí, en Jan estava obligat a fer repòs entre murs de formigó de l'hospital, en una cambra esvaïda per la foscor; sense rellotges ni calendari, el temps desposseït de tot sentit

Els reis del Carnaval

Una nit de Carnaval en Jan era a l’hospital. En plena època de disbauxa, per un mal caprici del destí, l’adolescent obligat a fer repòs entre murs de formigó, com cada jorn des de feia mesos, en una cambra envaïda per la foscor; sense rellotges ni calendari, el temps desposseït de tot sentit.

Parets pintades de verd pàl·lid, olor de desinfectant als pulmons, algun crit en la distància; un fluorescent solitari fent pampallugues al passadís. Els ulls tancats en un son intranquil, els medicaments plantant batalla, els pares maldormits als peus del llit. Tots tres convertits en funàmbuls d’una vida improvisada sense llibre d’instruccions: equilibri precari entre realitat i somni; entre pors i anhels; entre paraules no dites i amulets fets de silenci.

El rei Carnestoltes, sense ells tres saber-ho, els va veure des de la distància. El rei ballant en una gran plaça, agombolat per mil somriures! Serpentines i vestits llampants, abraçades i petons, pessigolles a tres cèntims i riallades a cor què vols! La ciutat sencera disfressada d’alegria! I a l’altre extrem de l’escenari, ignorats per tots els convidats, l’adolescent de pell pàl·lida adormit sota els llençols, vetllant per la vigília esperançada dels seus pares.

–Ells tots sols? De cap manera! –va dir el rei del Carnaval.

I amb un moviment de vara destre va enviar de forma enèrgica, i en missió prioritària, una comitiva conformada pels seus millors criats, que a l’acte van comprendre els desitjos del seu senyor, el mandat diàfan: a segrestar els sons de pares i fill i a portar-los, en el secretisme més absolut i de forma immediata, fins al seu reialme.

I sense que ni el fill ni els pares poguessin intuir-ne la raó, els seus somnis es van omplir de llum i festa. I tots tres van obrir els ulls a l’uníson en aquell país desconegut i van descobrir-se flotant enmig de núvols de sucre, agombolats pel perfum de milers de flors; volant sense por de caure lluny de qualsevol metge.

I un espetec de dits del rei del Carnaval i tots tres es van convertir en superherois, amb capes brillants de vermell llampant, les inicials brodades al pit i una galàxia sencera per descobrir, jugant a perseguir-se els uns als altres amb bromes i xisclets d’infant, entre planetes i asteroides, reconvertits en nadons plens de salut sense més obligació que riure i créixer, sense més temor que un fantasma inventat sota el matalàs, sense més desig que viure l’instant present sense demàs ni ahirs pels quals preocupar-se.

I un altre espetec i tots tres es van convertir en bombers, adults fornits de mirada ferma, els més agosarats de tot l’univers, sense incendi conegut capaç d’apagar la valentia de les seves ànimes, convertits en herois pels seus iguals, multituds ovacionant-los al seu pas amb els aplaudiments plens d’admiració. En un racó, un gatet roncant de nou feliç: llepant-se el pèl sense temences agombolat en els braços de la seva família humana, oblidat ja el mal tràngol d’haver quedat atrapat en les altures d’un arbre del qual no hauria pogut baixar sense l’auxili dels seus salvadors.

I un altre espetec i eren a casa, a casa seva, a la casa enyorada durant tantes setmanes d’obligat empresonament. I tots tres s’havien fet grans: l’adolescent disfressat d’adult, els pares de persones respectables de cabells blancs. El record de la malaltia convertit en un malson del passat; les paraules que fan por transformades en cendres a la llar de foc.

Les galtes del fill i dels pares del present, adormits a l’hospital, es van il·luminar amb un somriure. Des del bell mig de la plaça, el rei Carnestoltes els va fer una reverència, postrant-se amb humilitat davant l’autèntica majestat d’aquella petita tribu que combatia unida:

–Feliç Carnaval, família! Que el que avui és somni, demà sigui realitat.

PD. Dedicat a en Jan, la Noa, la Maria i en Dani i a tots els qui estan ingressats en un hospital o hi tenen algun ésser estimat. Molta força!