Nicolau Maria fou un home polièdric, un burgès lliberal, culte i civilitzat i un europeista convençut

Del llibre 'Els Rubió' “Amic Queló, no vull que pensis que ja no t’estimo; tot al contrari, un malalt sempre l’ha de veure el seu metge; per si de cas, no fos que tingués un patatús, Déu me’n guardi! Difunt no et podria acomiadar”... Els llibres dedicats són un tresor, el seu valor, el sentimental, és clar, es multiplica per mil. El llibre que duu la dedicatòria de Joan Orriols, el Nan, el tinc a les mans: Els Rubió, una nissaga d’intel·lectuals (2003). Jaume Sobrequés (Girona, 1943), historiador i polític català, que fou director del Museu d’Història de Catalunya, ens diu que els Rubió i Bellver i els seus fills i nebots Rubió i Tudurí: Marian, Joan, Nicolau, Santiago, Fernando..., van tenir una presència intensa en la Catalunya de la primera meitat del segle XX. Van ser arquitectes, polítics, escriptors, enginyers militars, geòlegs, farmacèutics, metges i empresaris. Van fer molt més maca Barcelona construint edificis emblemàtics, com la casa Golferichs, el Tibidabo, fonts, enjardinaments, els hotels de la Plaça d’Espanya... A la meva biblioteca hi tinc tota una prestatgeria dedicada a un d’ells, a Nicolau Maria Rubió i Tudurí (Maó, 1891; Barcelona, 1981). Nicolau fou arquitecte, bon dibuixant, ocupà la Càtedra de Jardineria de l’Escola d’Arts i Oficis de la Mancomunitat i fou director de Jardins i Parcs Públics de l’Ajuntament de Barcelona. L’any 1915, quan tenia 24 anys, el van nomenar ajudant de Jean-Claude Nicolas Forestier, l’arquitecte en cap dels parcs i jardins de París, que Cambó havia cridat per a l’enjardinament de Montjuïc de cara a l’Exposició del 1929. A partir de llavors la seva vida va fer un tomb; va ser un ferm defensor del model de jardí diferenciat i basat en una tradició mediterrània, que trencava amb el clàssic enjardinament anglès i francès. L’any 1981, el de la seva mort, Tusquets Editores publicaren, com a obra pòstuma, Del Paraíso al jardín latino, no cal fer-ne una sinopsi, el títol ens ho diu tot. Al llac de la plaça Gaudí, davant la Sagrada Família, hi ha un monòlit de marbre blanc mig amagat en un lateral; és una obra de Xavier Corberó que ens recorda el jardiner humanista. M’ha agradat saber que el jardí és obra de Nicolau i que el monument respecta la seva voluntat: “Que res distragués de la contemplació de la Sagrada Família”. Nicolau Maria fou un home polièdric, un burgès lliberal, culte i civilitzat, un europeista convençut i un catalanista que “necessitava trobar un acomodament indispensable dins l’Estat espanyol a partir d’una concepció oberta i original d’Europa” (Catalunya i Espanya, Societat Anònima, 1930). Però jo no el vaig descobrir ni per la jardineria ni per la política, sinó pels seus viatges. L’any 1926 publica el seu primer i possiblement més important llibre: Caceres a l’Àfrica Tropical. No és tan sols un llibre de cacera, sinó que en ell, l’autor, amb intensitat narrativa, ens explica la lluita africana per assumir la seva pròpia personalitat. Seguiren després Sàhara-Níger, No ho sap ningú, El camell travat... Del de l’Àfrica Tropical en tinc tres edicions: una de moderna, una primera edició en rústica i l’última, que vaig comprar fa pocs dies en un llibreter de vell, i que ha motivat aquest article. Està enquadernada a mitja pell i conté una dedicatòria amb signatura de l’autor a l’anterior propietari. Em preguntareu quin sentit té col·leccionar diferents edicions d’un mateix autor, i jo us respondré que cap, que són manies de col·leccionista, i potser una manera de demostrar devoció a homes escriptors que venerem. Als vells ens agrada dir que temps passats foren millors. Per això, el Nan, que és de la meva quinta, acaba així la dedicatòria; abans us he d’advertir que al company li agrada inventar paraules i que aquí n’hi anirà una: “Els Rubió, quin enteniment! Avui, que Catalunya està encarotada, trobar aquest llibre és una sort, una demostració de l’amor que s’ha de professar al país; una forta abraçada, Queló”. Moltes gràcies, Nan, moltes gràcies a la família Rubió i a Nicolau Maria en especial. N’aprendrem, segur; perquè temps futurs no siguin pitjors.