Els saludats
Sabeu la classificació de Josep Pla entre “amics, coneguts i saludats”? Doncs no hi ha manera de saber com funciona això dels saludats en una ciutat gran. No hi ha un protocol escrit. O potser és que ningú me l’ha explicat. Una vegada gairebé vaig topar de morros amb una senyora que anava atrafegada per passeig de Gràcia perquè no vaig saber si esquivar-la per la dreta o per l’esquerra. Vaig fer un regateig desmanegat estil Alexanko i em va mig cridar, enfadada: “Por la derecha!”. I així vaig descobrir una norma bàsica de civisme: davant del dubte, per la dreta. Una que he descobert tota sola: a les escales del metro s’ha de fer fila a la dreta per evitar taps.
En canvi, com ascendir la gent de la categoria dels desconeguts als saludats encara m’és un misteri. Al poble, en general, no hi ha desconeguts, de manera que tothom és com a mínim un saludat que mereix un hola-i-adeu. Però a la ciutat hi ha gent amb qui et creues a diari i no en saps res, no entren a cap categoria de ‘gent de la feina’, ‘gent de l’escola’, ‘dependentes de les meves botigues’, ‘veïns’, etcètera. A aquests, quan toca saludar-los? Cada dia em creuo amb una senyora quan porto els fills a l’escola i no m’he pogut resistir de dir-li el “bon dia”. Ara som saludades. Però ella quan carai hauria trencat el gel? A què esperava?
Saludar en la justa mesura és tot un art: sense fingir massa familiaritat però sense estalviar-se el gest protocol·lari. Tan terrible és ser una romaguera com una argelaga –ara que, si he de triar, jo canvio de vorera–. Admiro els que sempre saluden, aquesta paciència i atenció. Està ben vist, saludar. Dels veïns que cometen crims terribles se’n destaca que “sempre saludava”, com si fos sinònim de normal, gairebé bona persona. Tot i que saludar no és garantia de res: civilitat i imbecil·litat poden coincidir en la mateixa persona.
Una de les coses que em provoca sensació de llibertat és l’anonimat de viure en una ciutat. És un gaudi una mica infantil, segurament efecte rebot d’haver viscut la joventut en un poble on tothom sap qui ets, què fas, amb qui vas. A la ciutat tens la impressió que hi pots fer el que vulguis sense que ningú et miri, ni a ningú li importi. No hi ha ningú enretirant la cortina de ganxet, no hi ha rumorologia, no hi ha compromís. L’anonimat dels altres també et dona carta blanca per mirar sense ser vist: pots repassar vestits i cossos, aparadors i corredors, gent estrafolària i gent trista, amb total tranquil·litat, com si portessis unes ulleres de sol molt fosques. Viure a la ciutat és com portar una capa d’invisibilitat. I, és clar, als invisibles, costa de saludar-los.