No hi ha res impossible per a la imaginació de l'ésser humà

Pel maig, cada dia un raig. El refranyer diu que la primavera és època de pluges, però… Us heu parat mai a pensar per què l’arc de Sant Martí té set colors? “Vermell, taronja, groc, verd, blau, anyil i violeta”: aquests són els set colors que ens van ensenyar a l’escola. Si parleu amb qualsevol professor de física, però, us explicarà que l’arc de Sant Martí és la llum refractant-se en una gota d’aigua i descomponent-se en tots els colors de l’espectre visual. Si la composició de colors és gairebé infinita, qui va decidir que només en tindria set? I qui va decidir que els set que ens van ensenyar a l’escola serien els escollits? Si viatgem enrere en el temps, no sabem quants colors hi comptaven els antics. És fàcil imaginar, però, que per a ells devia ser un misteri fascinant. Us imagineu ser la primera persona que va alçar els ulls al cel després d’una tempesta i va veure que, sobre l’atzur del firmament, hi havia aparegut un arc de colors sense motiu aparent? Els irlandesos imaginaven que hi havia una olla plena d’or al final de l’arc de Sant Martí, protegida per uns follets que vigilen el botí. Els nòrdics creien que era un pont que connectava la terra amb el cel, però que només el podien fer servir els déus (per baixar a la terra) o els guerrers morts al camp de batalla (per pujar al cel). Pels grecs antics també era un camí per anar del cel a la terra, però només podia ser utilitzat per la deessa Iris, per dir a la humanitat que els déus ja no estaven enfadats amb ells: que la tempesta havia passat. A Austràlia pensaven que l’arc de Sant Martí era la serp creadora de la vida, l’encarregada de portar l’aigua, i com a tal la veneraven i la temien, perquè l’aigua tant pot retornar la fertilitat a la terra com portar la destrucció. Els humans som curiosos per naturalesa: l’arc de Sant Martí, el cel rogenc d’una posta de sol, els cristalls de geometria perfecta d’un foc de neu… Per què? Aristòtil, per exemple, es devia ben capficar cada cop que apareixia un arc de Sant Martí a l’horitzó. Per al filòsof grec, els colors s’ordenaven en una línia recta que anava del blanc al negre (que ell percebia com els colors primaris i origen de tots els altres): blanc, groc, vermell, violeta, verd, blau i negre. Com podia ser que, pel que la raó era una recta, per la natura fos una mitja circumferència? Per què els colors de l’arc no seguien l’ordre que ell havia descrit? A l’època medieval es creia que l’arc de Sant Martí tenia cinc colors, com si un infant gegantí, amb els cinc dits d’una mà estesa, hagués estat jugant amb la caixa d’un pintor despistat i hagués estampat la seva empremta sobre un llenç de núvols: vermell al dit petit, el color de la passió i la vida; groc a l’anular, símbol de felicitat i abundància; verd al dit del cor, el color de la natura i l’esperança; blau a l’índex: elegància, tranquil·litat i confiança, i violeta al polze, color per excel·lència de l’espiritualitat i el misteri. Qui va decidir, finalment, que l’arc de Sant Martí tindria set colors? Va ser Newton, el pare de la llei de la gravetat i de la mecànica clàssica. Va ser ell qui es va adonar que la llum blanca es podia descompondre amb un prisma i que, amb un segon prisma, els colors es podien tornar a unir per recuperar la llum blanca original. I va ser també ell qui va decidir que l’arc de Sant Martí havia de tenir set colors i en va afegir dos més: el taronja i l’anyil. I per què ho va fer? Newton creia que els estímuls del color es transmetien al cervell mitjançant vibracions del nervi òptic i que, per tant, els colors havien de seguir l’harmonia de les notes d’una escala musical. Així ho va fer constar en un llibre que va publicar el 1704: amb una roda de color circular, amb set lletres al voltant, que establia la correspondència de cada un dels set colors amb una nota musical. A voltes tendim a pensar que els antics eren els únics que, a falta de raonament empíric, es deixaven endur per les seves creences per bastir tota mena de llegendes. En contraposició, ens imaginem els científics com a persones racionals que només obeeixen els fets objectius. Sovint, però, la diferència no està tan clara. Alguns imaginen or, d’altres ponts, d’altres cançons: al cap i a la fi, tots som persones… I no hi ha res impossible, per a la imaginació de l’ésser humà. PD. Quart dels set textos inspirats en el número set. Bona lectura!

No hi ha res impossible per a la imaginació de l'ésser humà

Els set colors de l’arc de Sant Martí