Els ‘therians’
Existeixen fascinants creences ancestrals que descriuen transformacions espirituals amb altres espècies animals o vegetals. Podem observar i certificar que des de l’Epopeia de Guilgameix i fins als còmics de Marvel i DC, passant pels grans relats de les mitologies nòrdiques, gregues, romanes, precolombines i celtes, i sense oblidar narracions sagrades extretes de les vives religions monoteistes, el traspàs simbòlic a l’animalitat ha estat ben present.
La pulsió humana de retorn als estadis tel·lúrics primordials, ja sigui a conseqüència del càstig diví, reencarnacions, xamanisme o encanteris llançats per les bruixes, és expressada en icones habituals de la literatura, la pintura o el cinema. La llegenda de l’home llop o el mite de la dona pantera han captivat de ple la competitiva indústria del setè art, començant amb The Wolf Man de 1941, realitzada per George Waggner, o La dona pantera de Jacques Tourneur de 1942, i acabant, de moment, amb Wolf Man de Leigh Whannell de 2025.
El totemisme de tribus nadiues d’Amèrica del Nord, com ara el poble sioux, els haida, els ojibwe o els cherokees, construïa relacions simbòliques entre els humans i la naturalesa. La identificació espiritual amb l’os, el llop, l’àliga, el falcó, el bisó o l’ant reflectia una identitat anímica i sentimental amb les qualitats animals, que consideraven atributs sobrenaturals i alhora materials, els quals havien de protegir, respectar, estimar i reverenciar. Aquesta vinculació, diu el filòsof i antropòleg Lévi-Strauss, es donava no com un missatge dels cels o revelació divina, sinó com a identitat simbòlica amb l’organització social que construïen. Els animals servien per pensar el grup. Per exemple, els membres d’una tribu de caçadors es fixaven en els comportaments dels grans depredadors, com ara l’àliga, el falcó o l’os; s’identificaven i aprenien de les seves instintives qualitats per caçar; els observaven en la seva quotidianitat erigint una mena de relació entre deixebles i mestres. D’altra banda, si els membres d’una altra tribu eren agricultors, les seves atencions i afinitats se centraven més en la precaució i estabilitat dels bisons o els ants. Els ritus de reverència i culte que els distints individus expressaven cap als animals feien visible la identitat del grup, diferenciant-se així d’altres col·lectius o clans.
Qui no se sent encativat quan llegeix la vida del filòsof Diògenes el Cínic, al qual li feia nosa l’ombra d’Alexandre el Gran, i volia ser contemplat com un gos. Ell reivindicava la puresa de l’instint natural enfront de la convenció material de la riquesa. El privilegi dels déus, deia, és no necessitar res, i el dels savis és ambicionar poc.
L’estreta vinculació que els therians senten amb les bèsties no és un sentiment nou ni una pràctica rígidament recent, no atempta de cap manera contra la dignitat humana, ni és una follia abominable, ni tampoc un trastorn mental. Però sí que són víctimes, com hem vist recentment, d’agressions verbals i físiques perpetrades per les ments més alterades.
El terme therian ve del mot anglès therianthropy, que etimològicament presenta les arrels gregues th?ríon, que significa ‘bèstia’ o ‘animal salvatge’, i ánthr?pos, que significa ‘ésser humà’. La identitat therian és compartida per moltes persones majoritàriament adolescents de diferents països del món, que senten en comú una connexió irracional i instintiva cap a animals específics, com ara llops, serps o felins. Afirmen que la seva íntima relació amb els animals no humans va més enllà d’una mera disfressa o representació estètica, i que experimenten una adhesió anímica o espiritual ben real. Sembla ser, per tant, una forma d’identitat dual, no com a possessió, sinó com a coexistència. La seva relació amb la naturalesa esdevé unitat, plena de sentit, i constructora de personalitat.
A diferència del ritu simbòlic de cohesió social i identitat grupal, descrit en les societats antigues per Lévi-Strauss, l’experiència dels therians respon més a una relació subjectiva amb l’animal no humà, intensa, vital, que tot i les calúmnies o el soroll dels folls, com deia Diògenes, no arronsen la seva voluntat de mostrar-se tal com se senten. Em recorden el film de 1984 Birdy, dirigit per Alan Parker. La pel·lícula descriu un jove que, decebut amb la naturalesa humana, experimenta una forta identitat anímica híbrida; se sent home i, alhora, ocell, una naturalesa alliberadora que es desperta i el domina cada cop més, i que li fa sentir gradualment l’anhel irrefrenable de volar.