Valent és el que es mira al mirall i no es menteix. El que accepta que la caga, és capaç de dir-ho i canviar alguna cosa. O intentar-ho

Una persona valenta és aquella que s’enfronta a les adversitats amb la mirada ben alta, l’energia que tingui, la força que trobi i tota la por. Això ja ho sabíeu. No és pas aquell que no té por a l’hora de fer alguna cosa, el valent; el valent pateix. Si un no té por: què hi perd? I així, en teòric, ens quedaria una definició amable. Realista i poc concreta. Ja m’està bé, però no va d’això l’article. L’article va dels que són valents cada dia en coses més o menys grans. Els que es declaren a algú per primera vegada, els que no són mai hipòcrites, els que no es posen medalles de batalles que han guanyat els altres, els que callen quan han de callar i els que escolten sempre. Valent és el que cada dia ha d’agafar el cotxe per anar a treballar sortint d’Osona o el Vallès Oriental camí de Barcelona, el Baix Llobregat o el Vallès Occidental. La vida que es perd a cada trajecte de cotxe és d’una valentia extrema. Perdoneu-me la ironia, que no és irònica. Sou uns valents! I els que confieu en els déus i aneu amb Rodalies, encara més. No entraré al tema Rodalies, però quina vergonya el Puentes, la mala gestió i la merda de servei que afecta cada dia tantes persones. Valents i valentes. Potser perquè no tenen més remei, d’acord, però també és això la valentia: cada dia picar pedra i lluitar. Valenta és la meva amiga que compta cada cèntim que cobra perquè ara està sola i sola ha d’arribar a final de mes. Valenta, perquè no defalleix i valenta també, perquè a vegades es deixa regalar alguna cosa. Perquè demanar ajuda i deixar-se ajudar és de valents. I tant que sí. De molt valents. Valent el que es mira al mirall i no es menteix. El que accepta que la caga i com. El que és capaç de dir-ho i canviar alguna cosa. O intentar-ho. Valent el que no et diu una cosa en públic i una altra cosa en privat. El que no et ven una moto dient que és un Ferrari. El que les coses les diu com són, siguin coses teves, seves o del veí. Valentes les que lluiten pels seus fills com lleones salvatges, sigui en la sabana que sigui. Potser la caguen però lluiten. I valentes també les que lluiten sense mentir-los, sense intentar enganyar-los en res. Valents també els que es coneixen i saben que no és hora de paella d’arròs sinó d’arròs bullit perquè ens fa mal la panxa; i que les paelles, per després i l’arròs bullit, per ara. Valents els que arrisquen, clamen, lluiten, mosseguen i també els que no perden la calma. Valents els que tornaran a votar.

Valent és el que es mira al mirall i no es menteix. El que accepta que la caga, és capaç de dir-ho i canviar alguna cosa. O intentar-ho

Els valents