Els vells, aquella nosa és una obra escrita amb un estil amè i llegidor, que parteix d’una exigència ètica i que recorre sovint a una ironia que reflecteix una aproximació crítica al comportament humà, però que no s’hi acarnissa

La societat contemporània encimbella el que suscita dins nostre desig i admiració: la joventut, el talent i la bellesa. I alhora pateix del que en podríem dir gerontofòbia, és a dir rebuig de la gent gran. En general tendim a exhibir el que ens agrada i a amagar el que ens incomoda. La nostra normalitat sol esquivar l’acarament amb el que qüestiona el nostre confort, amb el que reclama el nostre compromís. Però les dificultats i les malalties no desapareixen perquè les ocultem. I la vellesa és una etapa de la vida plena de fragilitats i entrebancs, que s’atenuen quan s’afronten en companyia o s’accentuen quan hi afegim la solitud o l’abandonament. El progrés sanitari i en l’alimentació ha afavorit un increment en l’esperança de vida, una tendència capgirada puntualment per la pandèmia de SARS-CoV-2. Cèlia Sànchez-Mústich anota: “Si freguem els cent anys amb salut, curiosament sembla que alguns ja ens tornem a sentir immortals. Com si, en veure que continuem vius després d’una mena de data de caducitat, ens diguéssim: “Ei, ja he passat la duana i no m’han descobert. Visca!” Però així com abans els pares quan es feien grans vivien amb els fills, que en tenien cura, les circumstàncies actuals, amb habitatges de dimensions reduïdes i la necessària plena incorporació al món laboral dels dos membres d’una parella han generat un desenvolupament enorme del sector de les residències geriàtriques, per la impossibilitat que en alguns casos es produeix perquè els avis puguin ser adequadament atesos a casa seva o a la d’alguns parents. Cèlia Sànchez-Mústich, que és una de les nostres escriptores que millor dominen un ventall ampli de registres literaris, ens en parla a Els vells, aquella nosa, un elogi de la quarta edat concebut amb una intel·ligència i una sensibilitat colpidores. Cèlia Sànchez-Mústich posa davant nostre, en un exercici d’honestedat i d’empatia, a partir del vincle amb la seva mare i amb la seva àvia, però també amb una amiga de la seva mare que s’afanya a retrobar després d’un canvi de residència en què hi perd el contacte, un mirall que ens interpel·la sobre la nostra manera d’entendre la vellesa i de tractar les persones que hi arriben. Els vells, aquella nosa és una obra escrita amb un estil amè i llegidor, que parteix d’una exigència ètica i que recorre sovint a una ironia que reflecteix una aproximació crítica al comportament humà, però que no s’hi acarnissa. Cèlia Sànchez-Mústich ens hi parla dels prejudicis sobre la gent gran, de la mort, de la por, del dolor, del territori aclaparador de l’oblit i la demència, del sentiment religiós, del dret a una mort digna; hi reivindica la tendresa sense renunciar ni al judici moral ni a la comprensió. Mentre ens endinsem en les pàgines del llibre, estructurat en un seguit de capítols breus, és ben possible que ens vinguin a la memòria persones i situacions que ens resulten properes perquè hem viscut experiències anàlogues.