El paradigma actual per certificar si la gent és prou vàlida o no és que hagin viatjat. Com més lluny millor, i que ho expliquin anomenant carrers i places de Hanoi, Bangkok o Puntarenas, com si els coneguessin de tota la vida

Una de les aficions preferides que teníem amb els cosins quan érem menuts i ens passejàvem pels carrers de Palamós era mirar a través del vidre del conductor i constatar quina velocitat màxima marcaven els comptaquilòmetres de cotxes estrangers que hi aparcaven. Ens fascinava veure vehicles italians, francesos, anglesos, holandesos, belgues, suïssos, o els alemanys amb aquelles matrícules amb una mena de calendari oval, que algú ens va dir que assenyalava els mesos que el cotxe no podia circular per evitar contaminar més del compte, però que sembla que en realitat indiquen la pròxima revisió tècnica que han de passar. Després d’haver-ne identificat la procedència encara ens semblava més apassionant que alguns poguessin córrer a 240 quilòmetres per hora, en cas que la numerologia del marcador no ens estigués enredant. I tenint en compte les carreteres de l’època, encara que fos veritat, dubto que trobessin gaires trams on poder-ho constatar. Tots aquells automòbils estrangers –que curiosament són cada cop menys habituals al Baix Empordà– havien recorregut àmplies distàncies per arribar-hi. Però dubto que passejar-se pel centre comercial, les discoteques i prostíbuls de Platja d’Aro, Lloret de Mar o Barcelona, els reportés altes dosis de coneixements que no tinguessin prèviament. El paradigma actual per certificar si la gent és prou vàlida o no és que hagin viatjat. Com més lluny millor, i que ho expliquin anomenant carrers i places de Hanoi, Bangkok o Puntarenas, com si els coneguessin de tota la vida. Doncs ja us confirmo que soc més aviat poc viatjat. No entenc massa què puc aprendre als antípodes de Ripoll, si encara no he arribat a capir del tot el caràcter de la gent de la comarca. Els pilots de motos, els membres de bandes musicals de repercussió mundial o els polítics i diplomàtics que tant critiquem es fan un fart de viatjar per tot el món. Encara no han baixat d’un avió que ja n’han d’agafar un altre. I per més que els miro quan surten a la tele, la majoria no deixen de semblar-me uns tabernacles de manual. Per tant, aneu viatjant. Com explicava la setmana passada, jo em quedaré a la vora de casa per poder fer de ventre a lavabos coneguts. Potser si a més de viatjar llegissin i sobretot fessin anar el cervell com a mínim tant com utilitzen el mòbil, tot plegat aniria mitja mica millor.

El paradigma actual per certificar si la gent és prou vàlida o no és que hagin viatjat. Com més lluny millor, i que ho expliquin anomenant carrers i places de Hanoi, Bangkok o Puntarenas, com si els coneguessin de tota la vida

Els viatjats i els altres