Amb la declaració de la renda els que cobren en realitat no cobren, perquè els tornen els calers que han pagat de més, i els que paguen no solen ser els que més tenen sinó els únics que compleixen. Els que més tenen, els rics de veritat, sempre troben maneres d''escaquejar-se'

Aquests dies toca fer la renda. O el que és el mateix: passar comptes amb Hisenda. És l'hora de descobrir si et surt a tornar o a pagar. A qui li surt a pagar, això sí, li deixen fer en dos cops. Un detallàs. És una manera d'amorosir una obligació necessària, la de pagar impostos, però que sovint es percep com a injusta. Per part de tothom: els que cobren en realitat no cobren, perquè els tornen els calés que durant l'any han pagat de més, i els que paguen no solen ser els que més tenen sinó els únics que compleixen. Els que més tenen, els rics de veritat, sempre troben maneres d'escaquejar-se. Ho expliquen molt bé Carlos Cruzado i José M. Mollinedo en un llibre de 240 pàgines resumit al títol: Los ricos no pagan IRPF (Capitán Swing). És lògic. Tenen advocats, assessors, fiscalistes, diners i temps per dissenyar estratègies que els evitin d'una forma legal pagar el que els tocaria. Aquesta és la diferència entre la legalitat i la justícia. Amb les sicav, per exemple. Les societats d'inversió col·lectiva tributen a l'1% dels seus beneficis. Les vídues amb una pensió raquítica, en canvi, si tenen quatre duros a termini paguen un 19%. Qui més té no és qui més paga. Sempre hi ha mentides i mitges veritats. Com allò que Hisenda som tots. No. Hisenda només som uns quants. El sistema tributari, potser per les resistències del moment històric en què es va començar a articular encara sota l'ombra del tardofranquisme, arrossega vicis. D'una banda, pesa molt la tributació indirecta -paga el mateix IVA el que va al súper amb un Cayenne a buscar quinoa per fer-se una amanida que el que hi va amb un Ford Fiesta de segona mà a comprar mortadel·la per fer-se l'entrepà- i, de l'altra, la tributació directa recau bàsicament sobre els assalariats. Això, en un país de sous modestos, sempre castiga els mateixos. Que són els que paguen. I des de la política se sol justificar l'increment d'impostos, també els municipals, amb l'argument que la pressió fiscal a Espanya no és elevada en comparació amb Europa. L'argument, avalat per estadístiques, pot semblar cert. Però cal una prèvia: la pressió fiscal és la relació entre el que l'Estat recapta i el PIB. Per tant, encara que sembli un contrasentit, pot ser que hi hagi impostos alts i pressió fiscal baixa. O a l'inrevés. Com? Perquè la riquesa sigui immensa -no és el cas- o perquè hi ha molta penya que no paga el que li toca. Aquest és el punt clau. Maria Vega, a Toda la cultura financiera que no té enseñaron en el colegio (Deusto), aporta una dada interessant: el pes de l'economia submergida a Espanya és del 17,2% i a Dinamarca, del 10,9%, mentre que la pressió fiscal de Dinamarca s'enfila al 48,8% i la d'Espanya es queda en el 39%. D'aquestes dades se'n pot extreure que la pressió fiscal a Espanya és menor i, per tant, queda marge per collar més els contribuents. Però cal un matís: com que a Dinamarca hi ha menys frau la pressió fiscal es reparteix entre un major percentatge de la població. Les veritats, per tant, mai són absolutes. I això no invalida que els impostos són necessaris. És més, són la forma de finançar serveis públics. Expliquen que un tal Oliver Wendell Holmes Jr, un jutge del Tribunal Suprem dels EUA, una vegada va dir que els impostos són el preu que paguem per viure en una societat moderna. I si volem una societat amb serveis, que la volem, els impostos són imprescindibles. Ara bé, el repte és assegurar que els pagui qui els ha de pagar i, també, fiscalitzar què es fa amb els calés que es paguen. Ens falta cultura política per ser crítics amb les administracions que, sovint, es pensen que els ciutadans som curts. Com l'Ajuntament que apuja l'IBI de manera notable i, perquè la gent no noti que paga una morterada, sense fer gaire fressa fracciona el pagament en quatre quotes en comptes de tres. Així els contribuents -quina paraula tan lletja per referir-se als ciutadans- no es queixen. I si algú gosa queixar-se sempre poden dir-li que ja es va publicar al BOP, al DOGC, al tauler electrònic o ves a saber on. A vegades amb aquestes excuses, alguns polítics semblen aquell vident que deixa papers als parabrises dels cotxes. L'últim, un tal Minte, diu que té poders naturals -vol dir sobrenaturals?- per resoldre problemes de parella, per tenir èxit en els negocis, resoldre la impotència sexual i fer pasta a punta pala. Potser en comptes de Minte seria més apropiat que es fes dir Miente. Seria anar de cara. Els polítics amb els impostos també haurien d'anar de cara. I ser més seriosos que els vidents.

Amb la declaració de la renda els que cobren en realitat no cobren, perquè els tornen els calers que han pagat de més, i els que paguen no solen ser els que més tenen sinó els únics que compleixen. Els que més tenen, els rics de veritat, sempre troben maneres d''escaquejar-se'

Els vidents