La connexió emocional és l'última que perden les persones amb demència

Quan ens trobem amb persones que tenen demència, una de les reaccions més usuals de la majoria de la gent que desconeix l’abast de la malaltia i la seva evolució és la de dir: “Te’n recordes, de mi?”, “saps qui soc?”, tot creient que si els obliguen a fer memòria i pensar els estan ajudant a fer un exercici de treball cognitiu. Que si s’esforcen, podran saber-ho, tal com ens passa a tots a mida que ens fem grans, que necessitem a vegades esforçar-nos a recordar, ja que la recuperació de la informació emmagatzemada triga molt més que quan érem joves. Però malauradament en la demència no recorden perquè no poden en aquell moment, no perquè no vulguin. Potser la nostra cara els resultarà familiar, però no recorden de què ens coneixen. A tots ens ha passat en algun moment o altre de la vida que ens hem creuat amb persones que ens han vingut a saludar i en aquell moment no hem sabut qui eren ni de què les coneixíem (quan ells clarament ho feien). Quin sentiment d’angoixa i desconcert ens agafa quan això succeeix! Posem el cervell a mil per hora per tal d’esbrinar qui és el nostre interlocutor i no sentir-nos tan inútils. Doncs imaginem-nos com se senten les persones amb demència cada vegada que les interpel·lem perquè endevinin qui som, què els vam dir, etc. Si això els passa amb coneguts, la majoria de vegades miren de dissimular (com faríem tots en una situació així) i seguir el corrent de qui tenen al davant, però així que marxen ens diuen que no saben qui era aquella persona. Si això mateix s’esdevé amb els familiars més directes, se’ls genera un estat de confusió i desconcert i no saben què respondre. Els familiars necessiten sentir-se reconeguts pel seu estimat, creient que això vol dir que encara estan prou connectats a la realitat i que l’amor envers ells és més fort que la malaltia. Però si en aquell moment no ho recorden els estem generant molta frustració perquè noten que ho haurien de saber, alhora que en nosaltres es genera un gran desconsol. El millor és ajudar-los a reconèixer-nos tot dient-los qui som nosaltres i qui són ells. Per exemple: hola “mare”, soc el teu “fill Joan”. Així, si no ho recordaven, els hem ajudat i, com a mínim, no quedaran ansiosos per no saber. S’entén perfectament que un familiar necessiti ser reconegut, però recordem que la connexió emocional és l’última que es perd. Per tant, més enllà de si sap el nostre nom i filiació, sempre sabrà que som persones que l’estimem i el fem sentir bé. De vegades, escoltem la frase “ ja no la vaig a veure perquè no sap qui soc”. És un error fruit de la manca d’informació. Ells potser no sabran qui som, però nosaltres sí que sabem qui són ells! Nosaltres els donem la identitat que han perdut i els hi reforcem cada vegada que ens adrecem a ells pel seu nom. I us puc assegurar que les visites de familiars que els tracten amb la dignitat i el respecte que es mereixen els generen sempre un estat de benestar que no té preu! Malauradament, no els podrem curar, però sí que en podem tenir cura! Per tant, quan estiguem amb ells o els anem a visitar, després d’un gran somriure, ajudem-los sempre dient-los qui són ells i qui som nosaltres. Recordem, nosaltres que podem, que la demència és la malaltia del cervell que es tracta amb el cor.

La connexió emocional és l'última que perden les persones amb demència

Em pots donar alguna pista?