Si bé Anton Carrera serà recordat com un home de paraules, colors i impressió, en realitat era un home de silencis, perspectiva i reflexió

No són pas poques les vegades que haurem sentit dir que cal separar l’obra de l’autor, sobretot per evitar un bany de realitat, una decepció, quan descobrim que la persona que va ser capaç de fer allò que la resta admirem, a títol personal era poc més que un miserable, un dèspota presidiari de les seves passions més baixes, un execrable o poca-solta que no responia a la idealització harmònica entre la figura i l’objecte que va llegar al món. La mort del somiat idil·li entre el geni i la seva genialitat, com aquell corpus íntegre, coherent i inalienable. Per sort, només es tracta d’una advertència, no d’una generalització. Així i tot, tampoc calia preocupar-se massa, que Anton Carrera i Busquets no només superava el test exitosament, també ho feia amb sobrietat i discreció. Sí, l’Anton poeta i pintor era el mateix que l’Anton persona. La vida, en el fons, és narrativa. Si bé es pot glossar la trajectòria vital d’una persona a base de fites, coneixences i anècdotes, això no deixa de ser un parany. Es pot parlar de l’Anton que va escriure disset –més dos– llibres de poesia, un parell de manuals literaris, el que va gravar tres discs o qui va posar lletra a una vintena de caramelles. El que fou reconegut com a mestre en gai saber, l’últim del segle XX, per haver guanyat els Jocs Florals en tres ocasions. Un poeta que va plantar cara al franquisme amb el poder de la paraula o fou presentador d’un programa d’una prematura TV3. Del pintor que feia anar el pinzell amb la mateixa devoció que la ploma. Del rapsode de veu reposada i solemne. D’aquell passejant que en el trànsit de la vida es va creuar amb Espriu, Pla, Brossa, Campmany, Bartra, D’Efak, Palau i Fabra, Subirats, Martí i Pol, Espinàs, Llach, Pau Riba... o Manuel Fraga. Del vilatortí que va convidar Ovidi Montllor a Can Carrera. Aquell que va justificar que una estaca era millor metàfora que una columna i que, en petit comitè, va participar d’una espontaneïtat on es va afirmar que una reconeguda entitat esportiva “és més que un club”. El que va trobar un mirall en Miquel Paton, un còmplice en Fidel Bofill –junts van col·laborar en tres llibres i una exposició al MoMA de Nova York– i el de la lleialtat amb Jacint Sala, fins i tot quan aquest va traspassar. L’home curiós que va tornar d’Atapuerca –convidat per Eudald Carbonell– fascinat pel que havia après. Del tupinot que va veure els Beatles, el crit de Munch i la tomba de Kheops. Però també de l’Anton fill, germà, net, cosí, pare, avi, tiet, cunyat, sogre, consogre, company, veí i amic. Del mestre que va estar a primera fila perquè creia en la pedagogia i el català com a generador d’oportunitats i llengua de país. Del qui s’asseien al seu costat els seus familiars així com en Pona o en Formatgé, els de la colla del migdia i els del capvespre –sense oblidar mai el grup literari dels dimarts–, del amigo, d’en Fito o en Malet, d’en Jaume i la Isabel, en Joanic, el Beethoven, l’Amor, la Marta i en Joan, d’en Badosa, en Miquel i sa esposa, d’en Fiter i en Rovelló, i qualsevol que es prestés. El mateix que trobava a faltar en Guàrdia i en Gàbies, sense oblidar el seu germà Miquel. L’home que havia trobat el confort amb el seu editor actual i que s’intercanviava correspondència 2.0 amb Sam Abrams o en Boris, un francòfon catalanòfil que el va descobrir comprant un llibre seu en una fira de vell a París. Algú que s’alegrava de la poesia de Ramon Boixeda i els gols de Ferran Jutglà. L’Anton que reconeixia en el seu avi matern i les obres de Verdaguer, signades per l’autor, com el camí iniciàtic en la poesia i aquell ocell a l’Albareda que el va commoure a fer el primer dibuix. Per no oblidar la bondat, el seu sentit crític i d’autoexigència. L’Anton de la vida inquieta i plena, de la consciència tranquil·la, dels bons hàbits i la pulcritud, de la higiene personal i mental. El de la feina ben feta i puntual, aquell que no tenia el no per a ningú, però que la vertadera generositat només es descobria per la nuesa dels detalls més petits, especialment quan aquests no estaven a la vista de la majoria. El del puntual exabrupte i la constant ponderació. Aquell que feia humor sobre la ruta del colesterol, la caminada diària al costat del seu cosí Pere. Segurament també fou el primer poeta que, lluny de frustrar-se amb l’espartana dieta, deia “collons” cada cop que veia un plat de patata bullida i mongeta tendra o coliflor. La magdalena degudament tallada i acompanyada d’un cafè amb llet era com el fruit prohibit banyat d’un nèctar pres als Déus. Perquè no és més feliç qui més té sinó qui menys necessita. Com diu aquell poema de Bertolt Brecht, bellament musicat per Dead Can Dance: “Que afortunat l’home que no té”. Si bé serà recordat com un home de paraules, colors i impressió, en realitat era una persona de silencis, perspectiva i reflexió. Perquè sense conèixer el seu interlineat –profund, però gens críptic ni gratuït– és difícil veure’n el fons. Era coneixedor del decalatge entre la magnitud del desbordant Univers i la confiança que tenim dipositada en els cinc sentits i el breu temps que rondem per aquest món de micos saberuts, on la mentida existeix per tapar la veritat, així com la realitat potser no és real. Que el llenguatge és la gran trampa, però també que si no el domines aquest et definirà la realitat que vol que visquis. També el punt de fuga és un recurs per dissimular les dues dimensions. Que és millor evitar qui predica i qui promet, així com els seus acòlits. Que és una putada envellir per morir, però que l’eternitat seria pitjor flagell. Si bé aquesta broma còsmica anomenada “sentit de la vida” ens priva de saber per què estem aquí, val igualment la pena arriscar i viure. Que la raó no és una possessió, sinó una conquesta. I amb aquesta, la llibertat. Es coneixia la seva saviesa no només per les respostes que donava, sinó especialment per les preguntes que formulava. Per l’amor que professava a la seva terra i cultura, sense mirar-se mai el melic etnocèntric, sempre sabent que només som part d’un fascinant corrent anomenat Homo sapiens que hauria d’aspirar a ser Homo sapiens sapiens. Sant Julià de Vilatorta i Vilalleons ha perdut –amb tot el meu afecte cap a l’enyorat Santi Riera, i cada un dels veïns que amb senzillesa han fet d’aquest món un lloc digne– un dels seus vilatans més il·lustres. No, ara no ets piràmide. I és així perquè tothom qui t’ha conegut se sap deutor de tu.

Si bé Anton Carrera serà recordat com un home de paraules, colors i impressió, en realitat era un home de silencis, perspectiva i reflexió

Em sé deutor de tu