Aquell procés independentista, el de les onades sobiranistes, la desafecció, la desconnexió, la de ser nou estat europeu i la de som república, està en retrocés, havent entrat en una fase de connexió contínua amb l’Estat espanyol, tant per part dels convergents de Junts com pels governamentals d’ERC

“La naturaleza establece sus leyes y los hombres, por muy listos y poderosos que sean, no tienen más remedio que aceptarlas.” Javier Tomeo, Pecados griegos (2009) Emergència per sequera aquí, emergència agrícola a Europa i emergència per mig centenar de guerres al món; l’any de traspàs provoca estralls arreu, i no només perquè a l’hivern faci més calor que fred i perquè ara plou on mai plovia i no allà on sempre ho feia, tampoc perquè a Mart s’hi hagi detectat aigua dolça glaçada, hi ha estralls arreu perquè així és la Història des del remot dia de la marmota. Ara, amb la col·lisió al mar Negre entre ucraïnesos i russos que lluiten flèbilment, ara amb violència a l’assetjada Franja de Gaza on l’ONU ja no hi pinta res i ara amb emboscades al mar Roig que fan trontollar el comerç mundial, potser perquè Israel vol que cristians i musulmans s’enfrontin aprofitant la tragèdia Palestina, sabedors que els seus padrins –Anglaterra i els Estats Units– marginen quan convé i quan no també una Europa vençuda per una OTAN armamentista que subhasta l’estoc d’armes per poder fabricar-ne més a petició d’una indústria de guerra que detesta els temps de pau, de la mateixa manera que –en nom de la caritat– ho fa el Vaticà pels segles dels segles, amén! Els mitjans alerten que la tensió al Pròxim Orient pot desestabilitzar l’economia internacional, un Orient, també Mitjà, atrapat entre els interessos geoestratègics d’Occident i la Xina i en què més enllà dels ultradretans governants sionistes (Netanyahu/Milei) i de les guerrilles (para)oficials de Hezbollah i Hamàs, hi ha almenys tres nacions que es juguen la seva existència: són els kurds, els houthis i els balutxis. A l’altra banda del món, dos adolescents decrèpits –Biden & Trump– es tiren boles de neu sense fer-se cap mal ells però propiciant que es matin els altres, i al vell continent, occidental i accidentat, es reprodueixen escenes colonials, aclamant nous reis, com Frederic X de Dinamarca, hereu d’una mil·lenària dinastia que extorsiona uns monàrquics danesos que, vaja!, s’emocionen pedalant amb corones al cap, cridant 9 Hurra! Ai!, Europa, ai!, si els canals comercials del Japó, Taiwan i Suez exploten; ai!, si el canal de Panamà tanca rescloses; ai!, si al canal de la Mànega hi ha un xoc de drons; ai!, si Erdogan posa peatges a l’estret del Bòsfor i es perd la fe en el Cap de Bona Esperança i en Putin esberla el glaç de les rutes de l’Àrtic; ai!, si l’estret de Bab el-Màndeb rebenta; ai!, si Gibraltar s’embussa i Espanya i el Marroc es fan l’orni davant el penyal del Regne Unit; ai!, Europa, si les dretes de les dretes guanyen les eleccions europees d’un juny proper en què es preveuen sequeres democràtiques i climàtiques; ai!, Europa –la de les tractorades–, si no (re)troba qui li canti les veritats i la defensi dels populismes i les dictadures; ai!, Europa, si el drac d’un enèrgic any xinès, que tot just comença, decideix escopir foc. I a la península Ibèrica, un territori on plou més a l’oest que a l’est, reapareix en el postprocés i quan li convé a l’Estat el comissari Villarejo, de la mateixa manera que ho feia el Lute en el franquisme tardà quan li convenia al Règim. Ara es barregen operacions (Catalangate, Colombo, Judas, Pegasus, Vóloh, Tsunami) amb Jorge Fernández Díaz de dimoni, amb la família Pujol-Ferrusola de pecadors i amb beats espies com el duaner Jean-Michell Pillon, un pillo golfo, per no parlar dels duets de jutges prevaricadors o de les empentes entre Puigdemont, Rovira, Torra i Aragonès en un concurs per ser el líder dels CDR a gust de Xuxo Rondinaire; veritables historietes de TBO al més pur estil de la T.I.A. de Mortadelo y Filemón o de Pepe Gotera y Otilio, “chapuzas a domicilio”, bunyols que els mitjans aprofiten perseguint piolins i policia patriòtica per les clavegueres d’un estat autonòmic. I abusar, atenció, del comodí del terrorisme pels fets de les tardors del 2017 i 2019 pot fer perdre, encara més, la partida de la identitat catalana davant l’espanyolització. Aprofitant l’avinentesa La Moncloa espera els sorpassos a Galícia i Euskadi i, sobretot, està pendent –ja ho dèiem– d’unes eleccions europees en les quals els ultradretans es perfilen guanyadors i això pot arxivar amnisties, rodalies, immigracions i referèndums als calaixos de la història, condemnant Puigdemont i cia. a anar i (re)tornar de Brussel·les a Ginebra sense traspassar el Pirineu. Malauradament, a Catalunya qui dia passa any –d’avorriment– empeny i la carnavalesca retòrica del 2024, que ha començat desfilant de l’amnistia a la immigració, va i ve del govern de la Generalitat al contragovern de Waterloo i els del PSOE –també els del PP– se’n foten (re)pactant compromisos, delegacions i el que calgui, és clar, dins dels marcs de la Constitució espanyola i l’estatut d’autonomia català (quin?, si és que n’hi ha). Tot plegat, paper eixut i pantalles negres. De fet, socialistes i populars ja havien vaticinat que el (re)inventat conflicte català sucumbiria dins Catalunya, entre els neocolonials convergents de Junts i els (pre)històrics d’ERC; els primers no han sabut portar el dol de perdre el control del pujolista ús, abús i embús de l’economia del peix al cove i el tres per cent i els segons, ara que, amb Pere Aragonès al capdavant, han tastat el pastís autonòmic, volen anar bufant espelmes d’aniversari. Pel que fa a la immigració, el discurs per part d’uns i altres és divagant i no pas a pocs els creix la cua supremacista d’Aliança Catalana i alguns despistats es vanaglorien que Catalunya ha estat sempre una societat d’acollida (acollonida?), un territori on tothom és benvingut (nouvingut?) i on el racisme seria una fal·làcia, ja que aquí fins i tot els que són de la ceba es proclamen ciutadans del món, obviant com afirmen els paleontòlegs d’Atapuerca que tots els Homo sapiens són africans. Cal, doncs, fer-s’ho mirar! Catalunya, en aquest context, no és ni més ni menys original i democràtica que altres nacions –no parlo d’estats–, ja que la immigració és una constant històrica des que els éssers humans es van posar drets i/o van començar a parlar; això demostra que no calen soporíferes tertúlies o missatges a les xarxes per comprendre i gaudir dels valors de la diversitat en totes les formes que sorgeixen de la seva inherent pluriculturalitat i multilingüisme. Caldria plantejar-se si les Torres de Babel són malèfiques o benèfiques: a Catalunya probablement la presència magrebí sigui la més nombrosa i influent, però també és activa la subsahariana, que –per ella mateixa– és diversa ètnicament, o la racialment (in)visible de l’est europeu, així com la xinesa compacta comercialment o la mestissa llatinoamericana, aquesta amb un atractiu exemple comès el dels hondurenys a Girona, on la seva presència esdevé essencial per al desenvolupament social d’aquella zona. Per concloure d’una forma políticament (in)correcta, és evident que aquell procés independentista de l’any 2009 i següents, el de les onades sobiranistes, la desafecció, la desconnexió, la de ser nou estat europeu i la de som república, està en retrocés, havent entrat en una fase de connexió contínua amb l’Estat espanyol, tant per part dels convergents de Junts com pels governamentals d’ERC. Ambdós ja no se n’amaguen, el que pacten és la seva pròpia existència política i subsistència econòmica entregant com a penyora la Generalitat, oferint aquesta institució com una gestoria regional que es limita –amb l’aquiescència del Parlament– a tramitar totes aquelles (in)competències que els hi deleguin, segons els plagui, els inquilins de La Moncloa i La Zarzuela; una espanyolització, aquesta sí integral, avui executada pel PSOE i demà passat –com ahir– pel PP, partits per als quals la unitat de l’Estat –regne o república– és la llei de lleis. I per lleis, la llei d’amnistia, ep!, una llei –així consta– per la normalització política i social de Catalunya que només surt guanyadora als campionats de xirigotes de Cadis. Mentrestant, el MH Aragonès s’ha (auto)postulat per repetir presidència i els altres partits no poden demorar a fer-ho, perquè en Pere –ell fixa mes i dia– els pot atrapar a contrapeu de cara a una campanya que es preveu que no enfronti els processals blocs independentistes-unionistes (constitucionalistes ho són tots!) sinó que la lluita electoral es desdobli en les tradicionals dretes/esquerres: a la dreta, Vox, PP, Ciutadans, Aliança Catalana i Junts; a l’esquerra, Comuns/Sumar, CUP, ERC i... PSC, sent probablement aquest transvestit partit aïllat i aliat el que decideixi governar o deixi governar a uns o altres, a Junts o ERC o a ell mateix –PSC– amb els vots dels d’esquerra o dels de dretes, tant se val; i a hores d’ara el paper que hi puguin jugar entitats en somort com Òmnium o l’ANC –amb llistes cíviques unitàries o pervertides– no sembla pas que pugui decantar cap balança. Possiblement moltes visions històriques o polítiques podien fer dubtar que aquest desenllaç arribés fins on encara no ha arribat, però l’ombra de la marmota no falla i antropològicament –es va advertir– totes aquestes emergències ja es veien a venir ahir i avui ja són aquí.

Emergències d’un mes amb un dia més