Emmirallar-se
La Teresa, que de petita s’havia estat en un pis de l’escala del número 26 de Can Garcia de Manlleu, abans que s’enderroquessin els blocs rememorava, contemplant-los a distància des del parc de l’Erm, que a casa seva eren onze: la iaia, els pares i vuit germans. I de Can Garcia no en recordava els inconvenients, sinó les virtuts. Explicava que quan plovia no es mullaven.
No ho deia perquè sí. Resulta que anteriorment havien viscut en una casa de Dalt Vila i el dia que roinejava la seva mare havia de córrer a repartir galledes per tot el pis perquè hi havia goteres.
Quan van traslladar-se a Can Garcia, en canvi, se n’anaven a dormir tranquils: encara que plogués sabien que no es mullarien.
L’episodi exemplifica que Can Garcia no només era un colossal rusc de formigó, sinó també un immens niu d’històries humanes.
La reflexió, que pot semblar extemporània, ve a tomb del premi que l’Associació Catalana de Premsa Comarcal ha atorgat als fotògrafs d’EL 9 NOU Albert Llimós i Jordi Puig per un recull d’imatges de la demolició d’uns pisos ara ja desapareguts.
De fet, en Llimós i en Puig, i molts periodistes del diari, hem estat testimonis privilegiats d’un procés que amaga mil històries. El disc de Ràdio Futura que una veïna va regalar a n’en Joan, la comunió de l’Antoñito, la vida de torero del Numeroso, les fotos d’en Rueda…
La sort de ser periodista, en una idea manllevada de José Martí Gómez, és que vius dues vides: la teva i la dels altres.
I la dels altres a vegades et situa davant el mirall. Emmirallar-se no sempre és narcisisme. També pot ser una vacuna per combatre el risc d’assumir com a destorbs quotidians el que en realitat són drames humans.
Alguns d’ells, pròxims. La desigualtat n’és un. Seria injust, i fals, dir que sempre mirem cap a un altre cantó. La solidaritat, avui, és un valor assumit. Però en una societat complexa com la nostra, en què la desigualtat també és una pandèmia, potser ens cal un pas més per fer justa la relació entre iguals. A vegades, en actituds personals.
Com a exemple, un cas viscut fent un reportatge dels pisos de Can Garcia. Al carrer, vam parlar amb un veí a l’atur i amb fills a càrrec. Tot i no conèixer-lo de res, vam gosar demanar-li que ens deixés pujar al pis.
Ens va obrir, ens va oferir pastes i ens va brindar te. Una definició pràctica del que és l’hospitalitat. Abans de marxar, vaig preguntar-li què creia que hauria passat al revés: si ell s’hagués presentat a casa meva a tocar el timbre sense conèixer-nos de res per demanar-me que li ensenyés el pis.
Va somriure.
Jo també.
Segur que vam coincidir.