La bondat no està de moda i no es practica gaire, però realment és l'emoció que ens pot salvar com a societat

En una formació que ens han fet aquesta setmana a la feina ens feien identificar quines emocions sentim com a mínim un cop a la setmana. Aquí hi cabia la felicitat, la tristesa, la malícia, la vergonya, l’orgull o fins i tot l’apatia. La majoria dels que estàvem en aquella sala vam coincidir a dir que com a mínim un cop a la setmana les sentíem totes. Una setmana és llarga i dona per sentir moltes coses, i és que som éssers vius i vivim. Les emocions no són bones ni dolentes i tenen un sentit i un perquè. La ràbia, per exemple, ens ajuda a posar límits, la tristesa ens permet connectar amb la nostra part més vulnerable o el fàstic ens protegeix d’intoxicacions alimentàries, per posar alguns exemples. Segur que hi ha gent que està més predisposada a sentir emocions i a reconèixer-les i altres que les bloqueja i les evita. Sigui quina sigui la predisposició, les emocions existeixen i la reacció al cos i a l’ànima és real. En una setmana on hem commemorat el dia per a l’eliminació de la violència contra les dones no podem deixar de sentir coses i en cas que no, s’hauria d’obligar a sentir-les. Segons dades de l’ONU es calcula que 736 milions de dones d’arreu del món, això és gairebé una de cada tres, han estat víctimes de violència física o sexual almenys una vegada a la vida i quasi un 40% no denuncia perquè no és conscient que l’està patint. Això passa per faltes de respecte continuades, control de les teves comunicacions, xantatge digital... Si ens demanessin quines emocions s’activen a l’escoltar aquestes xifres diríem, segurament, que sentim vergonya, fàstic, tristesa, ràbia o totes alhora, i moltes més. Lamentablement, però, les xifres de les agressions mundials i també a Catalunya demostren que la malícia, el despit i la crueltat són les emocions que governen algunes vides. D’emocions també va anar l’estrena del documental La unitat que va fer trontollar el franquisme. Assemblea de Catalunya 1971-1978, d’EL 9 NOU i el Casino i dirigit per Jordi Molet i Arnau Jaumira com a realitzador. El passat 20 de novembre, dia d’alegria i felicitat fa 50 anys per a moltes persones, va servir per presentar aquesta producció que vol recordar i homenatjar a qui des d’Osona va treballar per enderrocar un règim que va aniquilar les llibertats i, per què no dir-ho, les emocions de molta gent. Veure-la t’omple de gratitud cap a totes aquelles persones que van lluitar pels seus ideals i pels de molts, jugant-se la vida i treballant de valent per derrocar un règim que generava angoixa, confusió i por a moltes persones. Una gratitud que també va sentir la flamant guanyadora del Premi Proa d’aquest any. Núria Cadenes ha escrit una novel·la on vol retre homenatge a uns avantpassats seus que es jugaven la vida ajudant els perseguits pel franquisme a travessar la frontera cap a França. En el seu discurs, va explicar que l’obra neix de la necessitat de donar a conèixer una història de bondat per retre homenatge a la generositat i el compromís. Mentre l’escoltava pensava que la bondat no està de moda i no es practica gaire, però realment és l’emoció que encara ens pot salvar com a societat. És veritat que no tothom la té, ni ha tingut la sort de tenir-la a prop, però quan t’ha passat i has tingut la bondat ben a prop, només tens ganes d’homenatjar-la i recordar-la perquè s’encomani i pugui ser una de les emocions que sentim, encara que sigui només un cop a la setmana.

La bondat no està de moda i no es practica gaire, però realment és l'emoció que ens pot salvar com a societat

Emocions pels racons