Per intentar evitar la corrupció als alts nivells, s'ha traspassat el poder a alts funcionaris fixos mai votats que poden paralitzar ajuntaments i governs

Divendres 27 al Mas Piguillem de Sant Pere de Torelló, marc incomparable, es va celebrar el Dia de l’Empresa Catalana. Un discurs de l’alcalde Fàbrega, ben estructurat, farcit de raons, va colpir els assistents. Encertava els problemes i les solucions. Administració feixuga i molt tardana i falta de formació en oficis bàsics, entre d’altres. El conseller Miquel Sàmper va deixar dades consistents i positives. L’empresa catalana, va dir, entesa com a empresaris i treballadors, ha crescut el darrer any un 3,6%, el més gran d’Europa, on Alemanya l’ha tingut negatiu i França, poc més de l’1%. La productivitat és la major d’Espanya però encara per sota dels punters de la UE. Amb una sinceritat que l’audiència va agrair, va renunciar a penjar-se medalles, atribuint l’èxit al nou govern. Va dir-nos que venia d’anys enrere. Va demostrar, en línia amb l’alcalde, que el govern sabia els problemes que afrontaven i afrontarien en el futur, on el repte principal era fer àgil l’administració i entomar els reptes educatius dels joves. Altrament ens va dir que, malgrat la bona marxa actual de les empreses, ben segur, tard o d’hora, tornaria una altra crisi. Això darrer fa reflexionar. Als anys 60-70 el tèxtil dominava bona part de la indústria catalana. Recordem els noms dels Castell, Burés, Samaranch, també Puigneró. Fins al Barça estava regit pels industrials tèxtils, Miró-Sans, Llaudet, Montal. Eren temps on es deia: “Tots tres treballen a Can Serra, la Vitri, o Colomer Munmany. Tenen pa per la vida”. Aquest pa es va acabar. La crisi dels anys 80 s’ho va emportar. Però en aquells dies, reconvertir les empreses, plantar-se en altres oficis, era fàcil i sobretot molt ràpid, tant per als empresaris com per a extreballadors del tèxtil o de la pell que s’espavilaven i es feien empleadors. No havien d’esperar els dos anys o més de mitjana actuals per als papers. Aleshores ni els estalvis ni la moral ni les ambicions es fonien en l’espera. Per als de la construcció, la crisi del 2006-2008 ja va ser més peluda. Després d’anys on es venia tot i car, la qual cosa feia suportables les esperes en les llicències, van afrontar anys molt durs. Quan s’acabaren els sobrants de pisos, va costar i encara costa molt bastir-ne de nous. La prova de l’excés regulador, el fracàs dels vuit anys de Colau a Barcelona, on l’obligació de destinar el 30% de les noves construccions a habitatges socials n’ha fet poques desenes quan se n’esperaven milers. Conclusió, quan ens arribi una nova crisi general o d’un sector potent no ens pot agafar amb aquest excés de regulacions i d’atribucions a elements no responsables de res, que retardaran fins a esclafar bona part de l’impuls emprenedor català. Els peixos després de poc temps fora l’aigua s’ofeguen. Els emprenedors, les seves il·lusions, els seus capitals familiars o els que poden demanar als pocs bancs que quedaran poden suportar un breu temps sense emprendre, però també s’ofegaran o si són joves faran com ara, marxaran del país que no els ha donat oportunitats, i si són empreses grans i consolidades que busquen expandir-se o reconvertir-se s’aniran a establir, donar feina i pagar impostos a l’Aragó proper, on tramiten en pocs mesos el que aquí en molts anys, i on l’espoli judicial de Sixena sembla una cortina de fum per no tractar de l’espoli econòmic empresarial amb què ens competeixen i ens delmen. Sap el conseller i el govern que enfronten un monstre administratiu que no domaran del tot, potser un poc, mai molt. Ja ho van provar anteriors governs sense sortir-se’n. Quan la crisi dels 80 es va solventar, en aquells dies els electes en ajuntaments o Generalitat, coneixedors dels problemes, encara manaven de veritat. Avui, a partir de lleis i normes amuntegades per intentar evitar la corrupció als alts nivells, s’ha traspassat el poder a funcionaris fixos mai votats pels ciutadans i que poden paralitzar ajuntaments i governs. Que saben que seran responsables d’algun sí, i mai ho seran dels retards injustificables ni de denegar llicències, malgrat que aquestes foren raonables. Són els nous reis no votats, que s’han vist coronats potser sense voler ni esperar-ho. D’entre ells n’hi ha de bons i raonables, però mentre n’hi hagi algun de gandul, o amb por de buscar solucions en les lletres menudes, o que directament vulgui fer pagar el seu fracàs personal en el món privat quan ho va provar, venjant-se dels que per ell són triomfadors i ara pidolaires, els projectes s’encallen i eternitzen. Mirant-ho tot amb lupa i amb calma, amb molta calma, paralitzen el país. Des de l’empresariat s’ha de resar i posar-se al costat del govern perquè tingui èxit i que quan arribi aquesta crisi (tant de bo tardi) ens trobi amb la feina feta. Que no haguem de dir: “Que Déu ens agafi confessats” i que Catalunya, sempre resilient, es torni a aixecar com ho va fer després de les ensulsiades de 1640, 1714, 1936-1939 i d’altres no tan greus. En temps de globalització i vertigen en comunicacions i dinàmiques empresarials, no es pot perdre ni un mes ni un any a la sala d’espera, no ens pot costar tant aixecar-nos de bell nou. Un empresari queixós de no rebre ajuts econòmics directes d’un ajuntament quan volia emprendre, sabent que estan infrafinançats, no gaudiria més que en comptes d’esperar vuit mesos tingués la llicència en dos? Ràpida resposta, oi tant, en aquests sis mesos podria donar feina, treballar i començar a guanyar-me la vida donant servei a la societat. D’això és del que es tracta, d’això és del que es va tractar en el Dia de l’Empresa, en un deliciós captard a Sant Andreu de la Vola, al costat d’una infraestructura que ha relligat Osona i la Garrotxa, i que avui dia seria difícil de construir amb els entrebancs que s’hi posarien en l’actual coalició de govern a la Generalitat i que pot portar a una conclusió clara. Quan arribi aquesta crisi, i millor que se’n donin compte abans quan despunti, Catalunya en sortirà més forta i ràpid, amb una entesa de PSC, Junts i ERC, avui en dia difícil, per no dir impossible. Demanem i esperem d’ells aquest sentit de país.

Per intentar evitar la corrupció als alts nivells, s'ha traspassat el poder a alts funcionaris fixos mai votats que poden paralitzar ajuntaments i governs

Empresaris 2025