El que en una empresa es decideix en una setmana, en l’administració es triga mesos i anys. Una llicència o una inversió urgent acaben paralitzades pel munt de normatives que obliguen a fer un viacrucis

Com aquell que vol fer-se la maionesa i no acaba de sortir-se’n. Pocs empresaris, per no dir cap, poden compaginar amb èxit per a ells i sobretot per a la societat la seva dedicació a l’alta política. Societat que mantenen juntament amb els seus treballadors. Fa fredor repassar la llista dels dirigents nacionals, els seus estudis i com es varen guanyar la vida a l’acabar, amb màsters realment aprovats o regalats. Aznar, inspector d’Hisenda. Rajoy, registrador de la propietat. Zapatero, professor de Dret. Sánchez, llicenciat en Econòmiques i tot seguit dins el PSOE com a regidor de Madrid. Ayuso igual, assessora de comunicació del PP just a l’acabar els estudis i fins avui. El guanyador de les darreres eleccions a Galícia, Alfonso Rueda, secretari d’ajuntaments. Soraya Sáenz de Santamaría com Dolores de Cospedal, del grup d’advocats de l’Estat que com els dits enarques a França copen l’alta política i tots els segons càrrecs, el dels secretaris d’Estat que són els que realment mouen papers i diners. Cap sap el que és pagar una nòmina. El més a prop de combinar empresari i polític va ser Rodrigo Rato, que no va ser, per poc, president del govern en comptes de Rajoy. Era banquer i presidia el Banc Mundial, però la va fer tan grossa que va acabar a presó malgrat els recursos i saviesa legal dels advocats amb bons contactes que deuria tenir en les altes instàncies de Madrid on tot es decideix. De les grans ciutats espanyoles amb empresari al capdavant, l’altre exemple tampoc és galdós. Jesús Gil y Gil va revolucionar Marbella en interès propi, fent estralls que encara avui es paguen. Pel que fa a altres països tampoc hi ha gaires bons exemples d’empresaris polítics. No ho és el difunt Berlusconi. Gràcies als seus tractes amb Aznar ens rampinya l’Agència Alimentària Europea, que de Barcelona va anar a Parma. Ni serveix de mirall Bernard Tapie a França, que també va acabar a la presó. I a escala mundial, mama por!, el cas més emblemàtic d’empresari-polític que no lliga és el de Donald Trump, condemnat per frau a la hisenda de Nova York, pels seus problemes amb les faldilles i sobretot el més greu, per l’assalt al Congrés per impedir la proclamació dels resultats electorals, amb morts i tot. Això sí que va ser un autèntic Tsunami terrorista i no el que volen encolomar al president Puigdemont i a Marta Rovira. Nosaltres que podem patir-ho, haurem d’estar pendents dels dos vicepresidents que escolliran tant Joe Biden com Donald Trump, per si de cas per edat o per aquests problemes legals han de fer com Lyndon Johnson el 1963, posar-se al capdavant quan es varen carregar el president Kennedy. De moment recomano a qui tingui Netflix i temps que visioni els capítols de la biografia de Donald Trump. Per tremolar! Sortosament, en un nivell més baix, tenim mostres d’empresaris amb molt bons serveis. Per exemple a Vic els traspassats i recordats Pere Girbau, Jacint Codina, i també Josep M. Vila d’Abadal, són prova que els empresaris poden fer aportacions valuoses dins la política. Sobreviure a les normes, els tempos dilatats i actituds contemplatives de bona part dels alts funcionaris, per sort no tots, ha de ser costerut per a un empresari-polític. El que en la seva empresa decideix en una setmana, en l’administració comporta mesos o anys. El que veu com racionalment possible d’atorgar, sigui una llicència, una inversió imprescindible i urgent, ho veu paralitzat pel munt de normatives, algunes contradictòries, i les obligades autoritzacions d’un munt de departaments que obliguen a un viacrucis a ell mateix i als que pacientment esperen resoldre els temes encallats. Per tant, els empresaris a la seva, intentar seguint creant valor. No es fiquin en política. La riquesa que creïn ells i els seus empleats s’ha de repartir a molts i entre qui controla el repartiment, és a dir recaptar (hisenda) i distribuir (polítics), i els que la reben se’n perd molta pel camí de la ineficàcia i la corrupció. L’enquesta nacional de població ens indica que dels 48 milions d’espanyols, els 3,2 milions d’empresaris i els seus 14,5 milions de treballadors han de mantenir la resta, més de 30 milions. D’aquests darrers, 3,6 milions estan a sou de l’Estat, com a funcionaris i polítics. Per tant, d’aquests 3,2 milions d’empresaris dels quals 2,2 milions són autònoms sense cap assalariat han de maldar per crear la riquesa suficient per a tota la resta. Millor que no intentin colar-se entre els més de 600 diputats i senadors de Madrid, els més de 75.000 alcaldes i regidors i la munió de parlamentaris autonòmics, alts càrrecs i assessors, consorcis i entitats públiques. Dediqueu-vos al que sabeu fer, crear riquesa, i si aquests alts polítics són una mica intel·ligents, que sobretot no matin la gallina dels ous d’or, és a dir no assequin la vaca que els alleta a ells abundosament i a la resta un xic més justet. Entengueu, però, que parlo dels empresaris, autònoms i també pagesos de veritat, dels que viuen de la seva feina, dels que curen els refredats treballant. No dels que parasiten en el centre del poder, van d’una llotja a un esmorzar i d’allà als negociats dels ministeris a veure què els cau, i fer que les inversions s’acompleixin a bastament on ells pasturen en detriment de les perifèries, i que quasi només s’han de preocupar de col·locar els polítics cessants dins els seus consells d’administració. Són corbs moderns, aus molt intel·ligents que a l’edat mitjana seguien als exèrcits per les seves armes lluentes i la pols dels carruatges, sabent que tard o d’hora s’afartarien dels cadàvers de l’escomesa. Ara ja no s’han de desplaçar, de fet de grassos com els tenim tampoc podrien.

El que en una empresa es decideix en una setmana, en l’administració es triga mesos i anys. Una llicència o una inversió urgent acaben paralitzades pel munt de normatives que obliguen a fer un viacrucis

Empresaris i política no lliguen