La minyona va veure com s'obria la porta del jardí que donava a la cuina. Va fer un crit i el pare hi acudí ràpidament quan la figura rodona i vermella d'una Pare Noel ja era dins

La cuina dels Ricart era, mai més ben dit, “un Bulli”. No en vulgueu més de viandes reposades, de pollastres, de peixos i marisc i tota mena de condiments imprescindibles i un bon joc d’olles i cassoles on es cuinaria aquell bé de Déu de productes que serien servits i menjats en una taula ben parada, amb estovalles i tovallons de fil i la millor vaixella i cristalleria preparada per als tres àpats importants: la nit de Nadal, el dinar de Nadal i l’endemà Sant Esteve. En definitiva, un tragí a fi que quan arribés l’àvia i els altres convidats tot estigués a punt. El pare, l’intel·lectual de la família, era qui en finalitzar els àpats organitzava el que eren pròpiament les veritables remembrances de la festa de Nadal catalana. Aquella nit el tió ja havia rajat amb abundància de neules, torrons, cava i bons vins i el pare ara assegut al piano per acompanyar el cant de les tradicionals nadales. Després, dirigint-se amb veu majestàtica a la família, recordà que era tradició de la casa recitar alguns versos d’El poema de Nadal de Josep M. de Sagarra, però si tothom hi estava d’acord ho faríem demà en acabar el dinar de Nadal. Avui llegiria alguns fragments del conte Quieta nit de Pere Calders. La proposta fou acceptada per unanimitat. Pere Calders va néixer i morí a Barcelona i va viure 82 anys. De jove la família es traslladà a una masia a Polinyà (Vallès Occidental). El 1937 va ser voluntari a l’exèrcit republicà. Amb la caiguda de la República fou internat al camp de concentració de Prats de Molló, d’on aconseguí escapar-se i arribar a Mèxic. Durant tot l’exili no va deixar d’escriure i la crítica literària premià el recull de contes Cròniques de la veritat oculta. L’editorial mexicana on treballava adquirí la barcelonina Montaner i Simon i aquest fet li facilità el retorn a la seva estimada Catalunya. Els comensals van fer silenci i el pare començà la lectura resumint i sintetitzant el conte tant com va poder: “L’Agustina, que era la minyona, va veure com s’obria la porta del jardí que donava a la cuina. Va fer un crit i el Sr. Ernest, el pare, hi acudí ràpidament quan la figura rodona i vermella d’un Pare Noel ja era dins, portava un gran sac i una llarguíssima barba blanca. I digué: ‘Fa fred al carrer!’. I tot seguit preguntà: ‘On són els nens?’. Va respondre la mare Isabel: ‘Són a dalt dormint’. El Pare Noel digué: ‘El despertar nens és la meva feina’. La mare replicà: ‘Li han donat una mala adreça. En aquesta casa fem Reis!”. “El vell deixà el sac a terra calmosament i contemplà el pessebre. S’havien alçat tots de taula i la mare, impregnada d’esperit nadalenc, volia enllestir l’escena sense ferir els sentiments de ningú: ‘Si abans d’anar-se’n volgués prendre una copeta...’. Però ell, entossudit, volia demostrar que no s’equivocava: ‘Podeu suposar que vaig de casa en casa, a cegues, preguntant si necessiten cavalls o nines de cartró?’. La mare contestà: ‘Qui sap! Els protestants es valen de recursos més absurds per obtenir la difusió de llurs idees’. Aquestes paraules van ferir el Pare Noel: ‘Això no té res a veure, senyora, seria pueril!’. “El pare, que fins llavors havia callat, intervingué: ‘Aquí tots som liberals i ja va bé que cadascú pensi com vulgui. Però en aquest cas se’ns ofereix un servei que no havíem sol·licitat’. En aquell moment baixaren el nen i la nena amb els ulls esbatanats: ‘Qui és aquest senyor tan estrany?’. El nen digué a la germana: ‘És Santa Claus! Te’l vaig ensenyar a la revista Saturday Evening Post’. La mare, indignada, va retreure al marit que comprés aquestes revistes. ‘Tu no has demanat una escopeta?’. Interrogà el Pare Noel. ‘Sí! I quina mena d’escopeta porta?’. Respon el Pare Noel: ‘És d’aire comprimit, automàtica i amb balins de plom’. El nen: ‘Ah, no! Com aquesta en tinc dues d’arraconades. Jo vaig demanar una Sanger calibre 22, amb mira telescòpica’. ‘Vaja, prou! Estic acostumat que em rebin bé. A veure si hauré de demanar agenollat que m’acceptin uns quants obsequis’. La mare va trobar la solució: ‘De tota manera, si el senyor s’entesta a deixar alguna cosa i no hem de signar cap paper...’. I el nen exclamà: ‘Com quedem, doncs? Que fem el salt als Reis?”. Un aplaudiment general va sonar al menjador dels Ricart. La lectura del pare havia agradat, tot i haver-los advertit que sols llegiria petits fragments de Pere Calders. Establiren un pacte: el proper Nadal representarien sencer el conte i tothom hauria d’haver-se estudiat el personatge assignat. I amb aquest memorable acord va finir la quieta nit de Nadal. Fum, fum, fum...