Del meu tracte personal amb en Cinto Codina en conservo la seva honradesa i un record entranyable, però el que més em va impressionar de la seva manera de ser i de fer va ser la seva intel·ligència

Vaig conèixer en Jacint Codina –a qui tothom li deia Cinto– al principi dels anys noranta, quan presidia el Consell Comarcal d’Osona. En aquells dies també es movia en l’àmbit del municipalisme a través de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques, el contrapunt català a la Federación Española de Municipios y Provincias. Com a president del Consell Comarcal impulsava la redacció del Pla Estratègic Osona XXI, amb el qual, a petició seva, vaig tenir l’honor de col·laborar. Crec que va ser la primera vegada que la comarca es pensava en la seva globalitat, amb una nòmina de ponents i col·laboradors que abraçava tot l’espectre polític. Un mèrit seu, indubtablement, com també l’obertura de mires amb què governava la ciutat. Però on va excel·lir Jacint Codina va ser en la projecció de Vic, que de ser una ciutat decadent i un pèl carrinclona –i que em perdonin els vigatans– es va convertir en un referent per a un gran nombre de municipis catalans i ultra de més enllà en multitud d’aspectes: en l’ordenació del territori i l’urbanisme (Girona i Vic eren els dos models de referència en aquest aspecte); en l’impuls que va donar a la Universitat de Vic, que avui és una realitat consolidada; en la projecció cultural de la ciutat a través del nou Museu Episcopal i d’altres iniciatives; en la gestió i resolució de problemes socials (aquí cal recordar la controvertida qüestió de les llistes escolars i el repartiment de l’alumnat entre els diferents centres escolars). I també com a impulsor d’altres qüestions avui en somort com la defensa de la vegueria de l’Alt Ter, conjuntament amb Osona i el Ripollès. El Vic actual és en gran part un llegat d’en Cinto Codina. En la qüestió de l’urbanisme, per exemple, es va saber envoltar dels millors equips i va orientar i dirigir, amb suavitat en les formes però amb mà de ferro en el fons, el creixement de la ciutat i els seus grans projectes estratègics com la rehabilitació del centre històric, el soterrament del tren o la distribució territorial dels polígons industrials. Mai es va deixar influir per la moda del moment com la dèria contra el cotxe i la mobilitat privada. Va restringir la circulació al nucli antic però ho va compensar amb la creació de places públiques i privades d’aparcament. Vic –deia– és un producte de la comarca que viu de la comarca i, per tant, els osonencs hi han de poder arribar i aparcar per anar al mercat, comprar, anar al cinema o simplement passejar i passar l’estona. A dia d’avui només cal comparar la vitalitat i l’atractiu comercial i cultural de Vic amb el d’altres ciutats del seu entorn que van ser molt més ortodoxes i restrictives en aquest sentit. Del meu tracte personal amb en Cinto Codina en conservo la seva honradesa i un record entranyable, però el que més em va impressionar de la seva manera de ser i de fer va ser la seva intel·ligència. Bé, més que intel·ligència en diria murrieria. Aquella murrieria –perfectament reflectida a través de la seva mirada– dels pagesos d’abans que al mercat només ho feien veure, que venien de pagès. Tenia a gala dir que era mestre pastisser i que no tenia estudis universitaris, però no calia: quan en Cinto et demanava l’opinió sobre qualsevol tema geogràfic, territorial o urbanístic ja s’ho havia mirat de tort i de través. Tu hi anaves però ell ja en tornava. S’havia fet la composició de lloc del que feia al cas després d’escoltar a molta gent. Confessava els seus interlocutors de confiança a l’obrador mentre amassava crusants. Et preguntava com si “vingués de l’hort” i quan responies t’adreçava aquella astuta mirada seva que ho deia tot sense necessitat de pronunciar cap mot. Feina feta. Descansa en pau, Cinto.

Del meu tracte personal amb en Cinto Codina en conservo la seva honradesa i un record entranyable, però el que més em va impressionar de la seva manera de ser i de fer va ser la seva intel·ligència

En Cinto Codina: quan tu hi anaves, ell en tornava