Ens trobàvem per parlar de propostes que anirien al ple: primer era al seu despatx i després, directament, a l'obrador mentre ell feia pastissos i croissants

Ja em perdonaran els lectors que anomeni així el que va ser l’excel·lentíssim alcalde de Vic, el Sr. Jacint Codina i Pujols. M’hi refereixo així perquè és com ens vam tractar durant tot el temps que hi vaig tenir relació, primer política i personal, 1995-2003, i després exclusivament d’amistat, fins que es va jubilar i va traspassar-se la botiga. Sabia qui era; el pastisser del forn de Sant Miquel de plaça i que era conseller de l’Ajuntament de Vic des de les primeres eleccions democràtiques l’any 1979, en tots els consistoris que hi havia hagut fins al 1995, ocupant sempre altes responsabilitats polítiques: Benestar Social, Cultura i Esport, Hisenda, Urbanisme. Era una mica més que “la quota d’UDC” –el seu partit–. També va ser diputat a la Diputació de Barcelona (1979-1981, 2003-2007), d’on va munyir eficaçment i incansablement recursos i subvencions per a la ciutat. Va ser, doncs, el 1995, durant la campanya electoral, que ens vam començar a tractar personalment –cal dir-ho, com a adversaris i una mica a cara de gos–. No va ser un bon començament. El resultat de les eleccions el van portar a ell a la vara d’alcalde i a mi al racó més petit de l’oposició. El govern de CiU tenia deu consellers; ERC, quatre; el PSC, quatre més; el PP, dos, i nosaltres (ICV), un. La veritat és que no vam començar bé. Ell no tenia la majoria absoluta i per tirar endavant les propostes al ple necessitava el suport d’algun dels altres grups. Al començament, el PP li ho posava fàcil, mentre que els altres grups exercíem una oposició més o menys accentuada segons els temes que apareixien. Només cal veure les actes dels plens per llegir quins eren els debats i els resultats de les votacions. La qüestió és que, en veure que algunes propostes no eren aprovades i que jo era molt dur en les meves intervencions, un dia un regidor del seu equip em va dir que l’alcalde em volia veure. Així va ser, em va fer trucar pel seu secretari convocant-me a una trobada –un dinar al Jardinet– el dia 14 de desembre de 1995. Quan vaig arribar, el vaig trobar ja entaulat. De seguida va anar al gra: “Què hem de fer tu i jo?”. Vaig quedar sobtat, no me l’esperava així de directe. Després d’uns moments de desconcert, li vaig contestar: “Si vols, explorem programes i tirem endavant en les coincidències i en els aspectes del nostre programa que vegis bé per la ciutat”. A partir d’aquí vam entrar en una relació de cordialitat i ens vam emplaçar a tenir trobades sovint per anar seguint les propostes que anirien al ple. Trobades que primer eren al seu despatx i que, de mica en mica, es van ampliar al banc de la botiga i fins i tot, directament, a l’obrador mentre ell feia croissants i pastissos. No és que li votéssim favorablement tot, les diferències de programes i de propostes a vegades no les podíem assumir, però ell ja ho sabia d’antuvi i es buscava altres suports. Val a dir, però, que vam tenir una relació “privilegiada”. He de dir també que a títol personal mai li vaig poder agrair prou el suport quan a principis de l’any 2003 vaig patir una forta sotragada de salut que em va deixar immobilitzat a casa. Ell va fer servir els seus recursos (que eren molts) perquè em tractessin, a l’Hospital Clínic de Barcelona, els millors especialistes. Fins i tot em va oferir el seu cotxe oficial fins que no vaig estar en condicions de desplaçar-me autònomament amb tren. El maig del 2003 es va acabar el meu mandat municipal. Em va substituir Xavier Tornafoch (2003-2015), que en el seu primer mandat va seguir col·laborant amb en Cinto, amb el seu propi estil, però bàsicament dins del camí que havíem transitat entre el 1995 i el 2003. En Cinto no va tenir el final polític que es mereixia –al meu parer–. A les eleccions de 2007 ell dubtava de deixar-ho i que el substituís Ramon Espadaler o continuar una altra legislatura (considerava que li quedaven projectes per acabar o deixar ben lligats). Els primers sondejos per fer una nova candidatura no van anar bé. Van aparèixer friccions entre CDC i UDC pel que fa a la confecció de la llista electoral. En Cinto la volia fer al seu gust, triant d’entre les persones que CDC li posava sobre la taula. CDC va mostrar-se inflexible; l’alcaldia era per a UDC, però els noms de CDC i l’ordre a la llista els volien imposar ells. En aquesta tessitura Ramon Espadaler li va comunicar que ell no acceptaria rellevar-lo. Després de moltes tensions locals i intervencions des de la cúpula dels partits (Josep Arimany tampoc va acceptar ser el candidat), CDC va posar el punt final de l’època Codina. O acceptava les seves condicions o es buscaria un altre candidat (d’UDC) per a l’alcaldia. I així va ser: en Cinto no va acceptar. El 12 de març, Codina emet una nota fent públic que renuncia a encapçalar la candidatura de CiU, tal com tenien previst els factòtums de CDC locals. El 29 de març la direcció d’Unió imposa des de Barcelona el candidat de CiU a l’alcaldia de Vic. Els presidents de CDC i UDC van presentar Josep M. Vila d’Abadal, que ja havia estat regidor en l’època Girbau (1987-1995), com a cap de llista de CiU. En Cinto, ressentit, va tornar al seu negoci, al seu obrador. Allà, fins que es va jubilar, vaig anar-hi sovint, mantenint l’amistat que havíem forjat. Hi parlàvem de la política local, nacional i internacional –ell estava al cas de tot–, de la meva salut, de la família. Com a bons amics que érem. Així fins que es va traspassar el negoci. Després ens vam veure poc, algun dia, escadusserament si ens creuàvem passejant per la ciutat. Poques vegades, a causa, ara, de la seva salut, que li dificultava molt caminar. Em mantenia informat d’ell a través de Xavier Cervera i Josep Cullell, que el visitaven de tant en tant a casa seva. Així vaig saber del seu enclaustrament per l’empitjorament de la seva mobilitat. L’última notícia que vaig tenir d’ell va ser el seu matrimoni, que va voler mantenir en la més estricta intimitat, i així ho vaig respectar enviant-li només una felicitació. Vaig rebre notícia, sobtadament, de la seva agonia i la seva mort, amb el dolor de la pèrdua del que havia estat per mi un amic i, políticament, un mestre. Un altre dia escriuré sobre més en detall de la seva obra municipal en la qual, modestament, vaig tenir l’honor de poder participar en alguns projectes de ciutat. Aquest és el record que guardaré per sempre d’en Cinto, el d’un gran home, un gran vigatà.

Ens trobàvem per parlar de propostes que anirien al ple: primer era al seu despatx i després, directament, a l'obrador mentre ell feia pastissos i croissants

En Cinto. L’home i l’alcalde