En el nom del pare. Una lliçó pràctica del valor de l’excel·lència
Com diu el filòsof Ricoeur, els éssers humans estem constituïts per històries. Les històries ens atrapen. Permeteu-me que en comparteixi una que ahir em va explicar el seu protagonista, que tot just havia conegut al gimnàs EAS de Taradell. Una història que em va emocionar… Una història verídica que val la pena ser explicada perquè és una d’aquelles que ens donen una lliçó de vida, ens inspiren, i certament si alguna cosa ens fa falta avui dia, amb el panorama que tenim, és inspiració i esperança.
L’inici d’aquesta història és d’allò més comuna. Uns pares que acompanyen el seu fill d’11 anys a un partit de futbol. Juguen en camp contrari, al cap de 15 minuts de joc ja van guanyant 4 a 0 a causa de la seva notòria superioritat. Els rivals no són capaços d’encaixar la frustració que suposa el fet de veure’s superats, a pesar que es tracta d’un partit amistós a l’inici de la temporada. Especialment, la frustració fa presa en l’entrenador local, que comença a donar consignes directes als seus jugadors sobre el jugador X, que és endimoniadament ràpid i que no aconsegueixen parar de manera esportiva. La consigna és clara: la pilota pot passar, el jugador no! El nostre protagonista i la seva esposa comencen a preocupar-se amb tota la raó, perquè el número que ha cridat l’entrenador és el del seu fill.
A partir de llavors se succeeixen puntades, travetes i autèntics placatges. L’àrbitre és del tot condescendent. Si bé xiula les faltes inicials, quan l’entrenador de l’equip local i tots els aficionats se li tiren damunt amb frases del tipus s’ha tirat… a poc a poc el seu arbitratge es va tornant més i més permissiu i just es limita a xiular alguna de les faltes, sense sancionar ni expulsar a cap dels jugadors de l’equip local com era responsabilitat seva. Diverses vegades cacen el jugador en qüestió, seguint les indicacions del mateix entrenador i amb el beneplàcit tàcit de l’àrbitre. L’última acció és realment dramàtica. Dos jugadors de l’equip local plaquen durament i fan caure de nou el jugador. Mentre està a la gespa retorçant-se de dolor tot agafant-se el genoll malferit, un tercer jugador, influenciat per l’ambient d’hostilitat que es respira al camp propiciat per l’entrenador local i la mateixa afició, de manera sibil·lina i covarda, li dona una puntada a l’esquena pensant que ningú el veu. Ho fa amb tan mala fortuna que justament clava la bota en un espai intercostal, impactant directament en el ronyó del nen caigut.
El nen sent una punxada de gran dolor i demana immediatament ser retirat del camp. Mentre es retira, encara ha de sentir els crits de l’afició contrària cridant “Covard! Comediant!”. Certament, es comporten poc més com un sumatori d’energúmens que han perdut qualsevol racionalitat i humanitat. El més trist és que la gran majoria d’aquestes persones són els pares i familiars dels nens locals que estaven jugant. La història s’hauria pogut acabar aquí, amb un al·legat final afirmant que hi ha persones a les quals no se’ls hauria de permetre dirigir un equip de futbol, i uns pares i aficionats als quals s’hauria de sancionar de manera contundent i exemplar per promoure la violència en un terreny de joc, quan l’esport ha de ser el transmissor de valors com l’esforç, l’esperit d’equip o de superació. Personalment, els condemnaria a fer treballs per a la comunitat, durant dos o tres mesos, a veure si en aquest temps eren capaços de reflexionar, de retrobar la seva humanitat i avergonyir-se per la seva conducta.
Però la història continua… amb el viatge dels angoixats pares a l’Hospital de Vic amb el seu fill. Un TAC reflecteix la gravetat extrema de la lesió. De fet, quan el nen orina és pràcticament sang. Immediatament, s’indica que ha de ser traslladat a Barcelona perquè sigui operat amb la màxima urgència. Es pensa en un helicòpter, però finalment s’opta per ambulància per por d’incrementar la lesió. En arribar a la Vall d’Hebron ja se’ls està esperant. Desgraciadament, les proves confirmen la gravetat extrema de la lesió i el risc real que el nen perdi el ronyó. Ha de ser operat urgentment, això sí, han d’esperar un parell d’hores perquè ha d’arribar a l’hospital l’únic robot que pot fer aquesta operació amb garanties, el robot Da Vinci. Es tracta d’un sistema quirúrgic robòtic que permet als cirurgians realitzar procediments mínimament invasius amb major precisió i control. El cirurgià opera amb el robot Da Vinci el nen amb èxit i aconsegueix salvar-li el ronyó, a pesar que aquest perd un 40% de la seva funció. Afortunadament, hores després de l’operació el gran edema que sofreix va cedint igual que la febre i es recupera progressivament.
Al cap dels dies la família torna a Taradell. Quan el pare, expert fresador de precisió de ferro i metall, explica al seu cap i als seus companys de feina tot l’esdevingut… El cap l’escolta estupefacte i amb emoció en la veu li pregunta si no recorda una feina que va fer, mesos endarrere, dissenyant i creant les peces d’un robot per a l’àmbit mèdic. El nostre protagonista certament recordava les peces que havia fet i el projecte, però no sabia el nom del client per al qual estaven treballant. No pot donar crèdit quan el seu cap li confirma que ell va crear les peces que porta el cor de la maquinària del robot Da Vinci. Ell va crear les peces del robot que ha salvat el ronyó del seu fill!
Aquesta història és real. Una història bonica, inspiradora i poderosa, amb una lliçó profunda… Sempre hem de donar el millor de nosaltres, com també recomana el creador del Guggenheim, l’arquitecte Frank Gehry, hem de buscar l’excel·lència a cada moment, l’areté del que parlaven els antics grecs. Perquè com diu el conte hindú, sempre queda perfum a les mans d’aquell que regala roses.