Escriure és una manera d’enquadrar el món, d’entendre’l i un reflex també del que hi fem cabre i del que en deixem a fora. I a vegades, és també l’única manera que tenim de tirar endavant i, amb una mica de sort, de sortir-nos-en

Fa de mal dir des d’aquesta tribuna, però en general els articles d’opinió són força previsibles i els qui els escrivim, també. I això ho puc dir perquè, a banda d’escriure’n de tant en tant, en soc una bona consumidora des dels anys d’universitat en què a Periodisme ens animaven a llegir el diari a diari, valgui la redundància, si volíem aprovar els exàmens d’actualitat que ens queien per sorpresa de tant en tant. Per contrast amb l’estil més rígid i auster de les notícies, en l’articulisme hi podem trobar certs moments de diversió i esbarjo… una mica de rock and roll, que diríem. Com quan de petit començaves curs amb nous companys de classe i als pocs dies ja sabies qui serien els teus millors amics i de qui t’allunyaries a marxes forçades, a les pàgines d’opinió d’un diari pots fer grans amistats. A vegades te n’atrau la temàtica o l’estil amb què l’articulista escriu els textos. Hi ha ocasions en què la descoberta d’una paraula nova utilitzada en el moment adequat (titil·lar, galvana, marriment…) és més efectiva que una seductora picada d’ullet. Llavors la connexió és immediata i la fidelitat, absoluta. Evidentment tothom té un dia rúfol i l’articulista no se n’escapa pas, però no li tindràs en compte perquè la solvència de la resta de dies compensa la relliscada. Li perdonaràs, fins i tot, que a vegades parli dels mateixos assumptes que els seus companys de secció perquè saps, intueixes, esperes, sense haver-ne llegit ni una ratlla, que d’alguna manera o altra et sorprendrà. Aquest és, al cap i a la fi, el poder de les paraules, que com diu l’escriptor Miquel Martín i Serra (llegiu-ne les Proses reposades publicades per Edicions de Periscopi) són “capaces de polir i enfocar la nostra mirada i de sacsejar i estimular la nostra memòria”. Amb el temps li descobriràs les fílies i les fòbies, aquelles qüestions que l’exalten d’allò més per bé o per mal, i si no és que se li escapin de les mans les respectaràs i les acceptaràs com un pare o una mare assumeix amb resignació una malifeta sense malícia del fill. Però desenganyem-nos, això no és el més habitual. Segurament moguts pel remolí de l’actualitat en la majoria d’articles es repeteixen una i altra vegada els mateixos protagonistes: Trump i les seves poca-soltades, Putin, el genocidi a Gaza, Mazón, Junts, ERC, Aliança Catalana, les misèries del sistema educatiu català, la immigració, les dificultats per trobar un habitatge digne a un preu raonable, les actituds masclistes, etc. A aquests temes se n’hi afegeixen d’altres d’estacionals: el turisme, el consumisme desmesurat per Nadal, la sequera… Tots són afers importants que s’han de tractar i cadascú hi aporta el seu granet de sorra, però això no treu que els lectors n’acabem una mica farts. Perquè a l’articulisme tradicional de la premsa cada vegada hi hem de sumar més variants: les píndoles d’opinió als programes de ràdio, les tertúlies, els posts, els tuits o els substacks a les diverses xarxes socials. Vivim rodejats d’opinions (sense comptar la d’amics, coneguts i cunyats) i de la saturació a la desconnexió només hi ha un pas. “Escriure et condemna a mirar-ho tot amb una distància calculada, amb una mania d’analitzar-ho tot, de voler-ho entendre tot, com si la vida real no fos mai prou, com si hagués de passar per la mirada, per la llengua, per la frase, pel relat”, diu la poeta i traductora Míriam Cano a Metamorfosi, un dels millors llibres que he llegit aquest estiu. Escriure de cara enfora és una responsabilitat cap als lectors que a vegades per presses, per esgotament o per falta d’imaginació no sabem assumir. Escriure és una manera d’enquadrar el món, d’entendre’l i un reflex també del que hi fem cabre i del que en deixem a fora. I a vegades, és també l’única manera que tenim de tirar endavant i, amb una mica de sort, de sortir-nos-en.

Escriure és una manera d’enquadrar el món, d’entendre’l i un reflex també del que hi fem cabre i del que en deixem a fora. I a vegades, és també l’única manera que tenim de tirar endavant i, amb una mica de sort, de sortir-nos-en

En la meva modesta opinió…