En Maradona, la Madonna i en Molas
Aquests dies la calor apreta. Després d’un inici d’estiu benèvol, els termòmetres han virat a l’alça. I, en plena canícula, el 23-J arriben unes eleccions que són una mena de cruïlla per decidir si el país tomba a la dreta o a l’esquerra. No és el mateix, perquè cada govern abordarà amb sensibilitat diferent uns reptes de futur marcats per la confluència de tres grans disrupcions: la climàtica, l’energètica i la digital.
Aquest escenari, al qual es desembarca després de tres lustres saltant de crisi en crisi, està minat d’incerteses. Una inflació disparada que ara ja sembla embridada ha encarit els preus dels aliments. Uns interessos disparats per embridar la inflació que encaria els aliments han encarit els preus de les hipoteques. Malabars de l’economia per arribar a un mateix destí: tot és més car. Aliments i hipoteques. O, el que és el mateix, menjar i viure. I quan es destinen més diners a sobreviure en queden menys per viure. Aquest axioma resumeix una sensació d’ofec que tindrà traducció a les urnes. Habitualment, quan es degraden les bases materials sobre les quals es fonamenta la vida de molts, i això ha passat, està passant i continuarà passant, el vot també esdevé una forma de protesta. Per això, ara, s’engreixen els extrems.
I és trist que en contextos de polarització triomfin els venedors de fum. Els que prometen solucions fàcils a problemes complexos. L’efecte Magia Borràs podríem dir-ne, aquell joc que semblava de màgia però que era de trucs. La màgia enlluerna, però sempre té truc. I ara més que mags que enlluernin el que calen són referents que guïin. Líders que exerceixin de far. Que il·luminin el camí. I no n’hi ha tants. A vegades confonem els referents amb els ídols. Als ídols els dúiem plastificats al carpesano. Quina paraula tan mítica, carpesano. Uns hi portàvem en Maradona, el rei del futbol; d’altres, la Madonna, la reina del pop. Maradona i Madonna eren ídols, però potser no arribaven a referents. Els referents estan en un esglaó superior, però solen ser menys visibles. No es construeixen amb un gol impossible o amb una cançó enganxosa, sinó amb temps. Són com el xiri-miri: sembla que no mulli, però amara.
Per això sovint els referents, encara que els busquem lluny, els trobem més a prop que els ídols. I poden ser gairebé anònims. Persones que són bones en el seu àmbit i que fan bé la seva feina. D’aquests, sortosament, n’hi ha molts. No els agradarà que ho digui, perquè volen passar desapercebuts, però rellegint pàgines d’EL 9 NOU dels últims mesos en aquesta definició de referents hi encaixarien, per exemple, la Sílvia Codina, de Transports Codina, una dona al capdavant d’una empresa d’homes; en Ramon Carrascal, míster del Vic, que ha arribat a entrenador del primer equip després de tota la vida al club o la Cristina Anfruns, la correctora del diari, que no firma cap article però els llegeix tots i, sovint, ens salva d’errors en accents, dièresis i preposicions. Per ser referent no cal ser famós. Ni sortir a les fotos.
I, parlant de fotos, de tant en tant el mòbil te’n suggereix d’antigues. Sempre et connecten amb records. Me n’apareixen de revetlles, de brindis al cim del Puigsacalm i de projectes de feina. D’entre totes, però, sempre n’hi ha una que té més càrrega de profunditat: la d’en Jordi Molas i l’Abel Capdevila el dia que ara fa un any vam gravar el programa d’entrevistes Fins a la cuina per EL 9 TV. En Molas, tetraplègic des de fa gairebé tres dècades per culpa d’una jugada desgraciada en un partit de rugbi, sempre es fa escoltar. Parla, pensa i fa pensar. Té motius per lamentar-se, però no ho fa. Té l’habilitat de veure sempre el got mig ple. Potser per això nega que ell, tot i que mai més ha pogut posar els peus a terra, sigui una persona amb mala sort. Al contrari. Diu que té molta sort que família i amics -i en fa una enumeració llarguíssima amb l’Abel, en Gil, en Marc, l’Stallone i no sé qui més- mai l’hagin abandonat. No vol mirar enrere. Desitja mirar endavant. Però tant si un mira enrere com si ho fa endavant al seu costat sempre hi apareix l’Abel Capdevila: a la meva memòria empenyent la cadira fa gairebé 30 anys a Keeper o a les publicacions de l’Insta fotent-se musclos aquest juliol a Palamós.
Segurament no són ídols, però segur que són referents. Almenys, de valors com el compromís, l’amistat i la solidaritat. Si tornés a cole, al carpesano em sembla que no hi plastificaria la foto d’en Maradona ni la de la Madonna, sinó la d’en Molas i l’Abel. Fliparien, els profes. I ells també. Però tots sabem que els ídols i els referents no són el mateix. La teoria de la triple M: en Maradona, la Madonna i en Molas.