En la història del món res no és nou, tot es repeteix. Abans era la pesta negra, la lepra, el còlera... i ara és la covid

Antoni Noguera i Massa (Girona, 1921 - Barcelona, 2016) va morir d’un atac de cor a l’edat de 95 anys. Va ser un més de la llista de metges excursionistes que ens han deixat escrits i obres sobre literatura de muntanya. A la meva biblioteca hi tinc llibres d’Enric Aguadé, de Jordi Pijiula, de Lluís Llagostera, d’August Castelló... I segur que m’oblido d’algun. Sembla com si medicina i muntanya fossin una font d’inspiració per les lletres. Aquí em teniu a mi, metge de professió i addicte a les muntanyes i a la literatura. Potser per això m’ha atret la figura d’aquest facultatiu d’Olot, en Noguera (com l’anomenaven molts). Els qui parlen d’ell diuen que sovint “escrivia més amb el cor que amb la precisió tècnica d’aquell qui pot parlar de l’estructuració d’un monestir del segle XI però que mai no ha pujat al Bassegoda llegint La punyalada de Marià Vayreda”. El nostre autor era un gran coneixedor del paisatge natural i humà de la Garrotxa. El seu primer llibre va ser Collsacabra (Editorial Selecta, 1963), amb el qual va obtenir el premi Maspons i Camarasa. D’aquesta obra en tinc una primera edició enriquida amb una dedicació a l’anterior propietari, signada el dia del llibre de l’any 1964. El llibre conté vuit il·lustracions, fotografies en blanc i negre: de la cinglera del Far, del santuari de Cabrera, d’un racó de Rupit... Va ser un expert en art romànic i va escriure sobre l’origen pagà de les marededéus romàniques i sobre els pelegrinatges medievals. Era soci de primera del Rotary Club Olot-la Garrotxa i organitzà trobades de germanor, la majoria al voltant de l’art romànic, que ell anomenava “safaris”. Fa uns dies comentava que cal acceptar que res del nostre somni no perdurarà i sobre el que passarà amb la nostra biblioteca quan nosaltres desapareguem. Doncs aquí en teniu una prova: el dia 3 d’octubre de 2018, en una de les parades de llibres dels Encants hi havia tota o una bona part de la desmantellada biblioteca d’Antoni Noguera. Quina sorpresa! La notícia s’havia estès i vaig haver de lluitar colze a colze amb una munió de col·leccionistes compradors per aconseguir una vintena de llibres de la biblioteca d’en Noguera. Vaig triar els que duien una dedicatòria i en vaig pagar, sense cap opció al regateig, els euros que em demanà el venedor. Entre ells hi havia els dos volums de La comarca d’Olot, de l’editorial Barcino (Barcelona, 1972). El volum II s’inicia amb el capítol X que parla de l’evolució del poblament en el segle XIV i concretament de les pestes: “El ritme del procés evolutiu del poblament olotí va ésser alterat, des de mitjan segle XIV fins als inicis del XVIII, pels efectes d’un seguit de malalties contagioses anomenades genèricament pestes.” Antoni Noguera explica que a la baixa edat mitjana la gent dels petits nuclis comarcals vivia amuntegada i en males condicions higièniques, no hi havia aigua corrent, ni lavabos, ni comunes, ni clavegueres. No és estrany doncs –escriu l’autor– que enmig de tanta misèria les epidèmies progressessin i es reproduïssin. La més terrible de les epidèmies de la baixa edat mitjana fou la pesta negra, sovint esmentada en els documents del 1348 (una pandèmia que possiblement s’originà el 1346 al nord de la Xina). Segons el Cronicó de Girona moriren de la pesta dues terceres parts d’homes i de dones. La major part dels masos quedaren sense hereu i foren abandonats, sobretot a la muntanya. La situació es feu caòtica, els camps no eren conreats i els boscos no eren tallats i esdevenien massa espessos per al bestiar. Després vingueren els terratrèmols, un dels més forts és conegut com a terratrèmol de la Candelera, era el 2 de febrer de 1428, l’epicentre es va situar a prop de Camprodon. El moviment va assolir una intensitat de 9 i una magnitud de 6,5, es calcula que va ocasionar dos mil morts. El poble atribuïa aquest seguit de calamitats als mals esperits. Com a conseqüència de tot això, durant els segles XVI, XVII i XVIII tingué lloc un intens corrent migratori occità vers Catalunya. L’arribada de francesos queda reflectida en els documents de l’època. Noguera explica que se’ls anomenava “estrangers” “francígenos” o “forasters”. La immigració francesa a la comarca olotina es calcula que fou d’uns 700 forasters; més menestrals (fusters, mestres de cases, teulers, picapedrers...) que no pas pagesos. L’autor esmenta l’oferiment anual d’un ciri a la Mare de Déu de Cabrera, anomenat “ciri dels macips (minyons) estrangers”. El cicle migratori, conclou l’autor, s’inicià pels volts del 1540 i començà a davallar el 1620. En la història del món res no és nou, tot es repeteix. Abans era la pesta negra, la lepra, el còlera... i ara és la covid. En aquells temps els forasters venien d’Occitània i ara venen del Marroc, de l’Àfrica, de Sud-amèrica i de l’est d’Europa. I les guerres. Ai, les guerres! Els conflictes armats sempre revenen. Si fóssim humans no hi hauria tanta estupidesa. L’historiador olotí ens ho explica prou bé en els seus llibres. Parla de la Guerra de Successió: “La generació catalana del set-cents, oblidant l’experiència dels seus avis, no vacil·là a sostenir una nova lluita contra el poder central (1705-1714). La comarca d’Olot s’uní als seus veïns de la Plana de Vic a favor de l’arxiduc...” De la Guerra Gran comenta que: “No hi havia ornament d’església, aixovar de masia, olivar ni vinya que sobrevisquessin al pas dels francesos.” I de la Napoleònica diu: “Tretze anys havien passat de la Guerra Gran quan ens trobem de nou confrontats amb França...” En Noguera d’Olot era un enamorat del país, se l’havia recorregut de dalt a baix, havia suat pujant els cims i havia parlat amb la gent. Com diu Miquel Àngel Fumanal, autor d’un article in memoriam sobre Antoni Noguera: “Tant de bo aquest tarannà es prodigués més als centres de recerca oficials! La història no només són llibres i pergamins, tesis o congressos internacionals.”