Els Reis d'Orient em feien pànic. Només de pensar que aquells homes estrafolaris entrarien a casa mentre dormia emmalaltia. Sobretot em feia por el rei blanc, Melcior, potser perquè el veia tan pàl·lid

Quan era petita, els Reis d’Orient em feien molta por. Més que por, pànic. Només de pensar que aquells senyors tan estrafolaris entrarien a casa mentre dormia emmalaltia, i no en el sentit figurat. Era la primera filla d’uns pares joves, que s’estrenaven en això de la maternitat i paternitat i, com és normal, els feia molta il·lusió portar-me a veure l’arribada dels Reis a la plaça del poble. De seguida, però, ja van veure que no seria com els hi havien explicat. Amarrada al coll de tots dos i amb plors i crits propis de la matança del porc, evitava com podia que em plantifiquessin a la falda d’un d’aquells homes amb corona que em feien tant respecte i que, a sobre, em demanarien si m’havia portat bé sabent que no els podia mentir. N’hi havia un que em feia més por que els altres: el rei blanc, Melcior. Potser perquè el veia tan pàl·lid. Sincerament, no ho sé. Però tot hauria estat diferent si hagués sabut qui s’amagava darrere d’aquella llarga barba blanca, i m’hauria permès dormir com un tronc tota la nit. Fa unes setmanes el campdevanolenc Josep Moré va rebre la Medalla d’Honor de l’Associació Catalana en Pro de la Justícia, un diploma que va recollir de mans del conseller Ramon Espadaler. El motiu no és cap altre que fa més de 25 anys que exerceix de jutge de pau al poble on va néixer, ara fa 70 anys. Els deu primers ho va fer com a suplent i la resta, com a titular. En una entrevista a EL 9 NOU explicava que n’ha vist de tots colors i que el més agraït de la seva feina és oficiar casaments. Fer de mediador en conflictes veïnals, ja és una altra cosa. En un poble com Campdevànol, on tothom es coneix, acaba passant factura, i explica que algun veí li ha arribat a retirar la salutació per no haver-se posicionat a favor d’ell. En Pep –per a gent més propera– és un tio discret, amb l’únic objectiu de passar desapercebut. Amant del protocol més clàssic, tampoc es pot dir que sigui home d’alegrois ni de raspallar espatlles, això sí, burleta ho és una estona. La seva timidesa, però, no li ha impedit mai involucrar-se tant com ha pogut amb el seu poble, sobretot des del vessant cultural. Durant pràcticament 30 anys –que aviat és dit– va estar plenament involucrat en la Dansa de La Gala, la joia de la corona de la festa major de Campdevànol. Primer com a ballador i després com a entrenador. La va ballar molts anys, més dels que li tocaven, ja que com que no trobaven relleu va allargar fins que va ser necessari. Més tard es va dedicar a ensenyar els passos del ball a les joves promeses. També va aportar tot el que sap sobre La Gala al llibre que van fer els també campdevanolencs Josep M. Soler i Josep M. Colomer, però a l’hora de les presentacions, ell s’ho va mirar des de darrere la cortina. Però aquí no acaba la seva implicació. En Pep també va estar molts anys dins de la comissió de festes del poble, organitzant any rere any la festa major, i també va ajudar tant com va poder l’Associació d’Amics de la Processó a recuperar aquesta tradició, que ara és de les activitats més consolidades de Campdevànol. Totes aquestes tasques, des de la primera i fins a l’última, tenen una cosa en comú: no ha cobrat ni un euro, totes les ha fet de forma desinteressada. Ara li ha arribat la distinció, si més no, d’una de les activitats que ha fet des de fa 25 anys, i no amaga que està content que se li reconegui la tasca. Però tal com explica ell a l’entrevista, incomprensiblement és la primera vegada que rep una distinció. Ens omplim la boca dient que sempre fem tard a l’hora de reconèixer la feina, la dedicació o la trajectòria de les persones, sobretot les del nostre entorn més immediat, però tot i així continuem cometent el mateix error. Sembla que ens costi donar les gràcies i reconèixer la feina ben feta dels altres. Però he de dir que en el meu cas, a mesura que em faig gran, cada vegada em costa menys. Per tant, Pep, t’ho dic: gràcies per tot. Ah, enteneu ara per què si hagués sabut qui hi havia darrere del rei blanc hauria dormit com un soc?

Els Reis d'Orient em feien pànic. Només de pensar que aquells homes estrafolaris entrarien a casa mentre dormia emmalaltia. Sobretot em feia por el rei blanc, Melcior, potser perquè el veia tan pàl·lid

En Pep és el Rei