He descobert que en Roger Mas, el músic, fa el mateix que faig jo. Quan una cançó li agrada, l’escolta un cop i un altre. I un altre. Infinitament. És un univers curiós, això del bucle musical

He descobert que en Roger Mas, el músic, fa el mateix que faig jo. Quan una cançó li agrada, l’escolta un cop i un altre. I un altre. Infinitament. És un univers curiós, això del bucle musical. I no sé si és gaire habitual o no. Però a mi m’acompanya des que em poso música. Des de petit. Des del dia que vaig tenir el primer radiocasset. Era d’aquells plans. Negre, amb una funda de pell. Primer, hi van sonar les cassets dels pares, les que hi havia a casa. En Raimon, l’Ovidi Montllor, en Lluís Llach i aquell Gener de 1976. I, també, La Trinca i els acudits de l’Eugenio. Després, quan ja vaig poder comprar-ne algun o rebre’ls de regal, mil coses més. Des del directe de Supertramp a París a l’Alchemy, dels Dire Straits, o el Led Zeppelin III. L’escolta en bucle amb el casset d’una cançó era complicada. Destruïa cintes. Però amb el consum digital, és mel. Descobreixes una cançó. I hi tornes. I hi tornes. I un altre cop. Fins que en descobreixes una altra. I hi tornes. I hi tornes. I l’última és aquesta: La Canzone dell’amore perduto. Fabrizio de André. Cantautor. Poeta. I escriptor. I genovès. I del Genoa, el Gènova. “Tinc una malaltia”, deia De André: “Soc del Gènova”. L’equip més antic d’Itàlia i, juntament amb la Sampdoria, un dels clubs d’una ciutat que té un port molt vell, cases amuntegades en els turons d’arran de mar i carrerons bruts però de veritat, no pas de cartró pedra. Ho canta De André a Via del Campo, una de les seves grans cançons, dedicada a aquest carrer del centre històric de la ciutat: “Dai diamanti non nasce niente, dal letame nascono i fiori”. Dels diamants no en creix pas res, les flors creixen dels fems. Bestial. I cert. A La Canzone dell’amore perduto, Fabrizio de André canta a aquell amor que d’entrada sembla etern i extraordinari però que, amb el temps, s’adorm i s’allunya en la nostàlgia i el pòsit dels records. I en Roger Mas n’inclou una versió en el segon disc que ha fet amb la Cobla Sant Jordi i Ciutat de Barcelona. M’explica que li encanta aquesta cançó des que va descobrir De André, quan la seva parella, italiana, li va regalar un concert en directe del músic de la Ligúria. Llavors, el va descobrir i va començar a escoltar De André en bucle. El mateix bucle en el qual he entrat jo escoltant la versió del nostre crooner amb espardenyes de pinxo. I la resta d’un disc extraordinari. I m’adono que enmig dels munts de merda que omplen el nostre dia a dia, les flors de l’entusiasme i l’esperança creixen fermes escoltant-lo. Perquè, com De André, puc dir que tinc una malaltia: el Barça i en Mas. El de Solsona. En Roger.