La falta d'aigua és pobresa. I la pobresa, avui, té moltes cares: l'alimentària, l'habitacional, l'energètica... I més. Per arreglar-ho ràpid toca canviar la vara de mesurar

El maestro Cire és un paio que es veu que té una mena de superpoders. Ho arregla tot: diu que fa aparèixer clients a qui té negoci, en cas de separació fa tornar la parella de forma immediata, garanteix l'aprovat als exàmens i soluciona la impotència sexual. I tot això en tres dies. Va de cara a barraca. A l'entrada d'un 2024 que arriba carregat d'incerteses, algú que ho tingui tot tan clar i que, a més, cobri després d'haver fet la feina -primero trabajo luego pagar, diu al pamflet que deixa als parabrises dels cotxes- potser ens convé tenir-lo fitxat. Pot ser un aliat. Ho dic perquè l'any nou l'estrenem amb moltes dates marcades en vermell al calendari. Hi haurà eleccions en 76 estats del món que, en conjunt, sumen uns 4.000 milions de persones. És a dir, mig planeta està cridat a les urnes. En un món globalitzat que es convoquin eleccions, entre d'altres, al Parlament Europeu, al juny, i als EUA, al novembre, ens afectarà a tots. Amb la pandèmia, encara que l'origen fos a la Xina, ja vam aprendre que l'aleteig d'una papallona allà pot provocar un terratrèmol aquí. El planeta, pendent de si s'esquincen les costures de la tensió geopolítica, està interconnectat. L'increment de la tarifa de l'electricitat i el gas, la crisi de subministraments industrials o l'alça dels preus dels aliments han estat crisis a conseqüència de crisis. Perquè, malauradament, des de fa temps les crisis s'encadenen. A la financera s'hi va sumar la sanitària, l'econòmica, la bèl·lica i la climàtica. La sequera, accentuada per mesos sense pluges desembocarà a Catalunya en una imminent declaració d'emergència a causa de la situació crítica dels embassaments de les conques internes. Per fer-hi front -les solucions no vindran del cel sinó de la terra-, caldran consensos polítics, econòmics i cívics. A favor hi juga que la percepció social de la transcendència de la crisi climàtica ha madurat. Tothom sap que és un problema gruixut. La falta d'aigua és pobresa. I la pobresa, avui, té moltes cares: l'alimentària, l'habitacional, l'energètica... I més. Per això toca canviar la vara de mesurar. Els humans ens hem convertit en una força geològica capaç de modificar a pitjor el futur del planeta. Però, com defensa el filòsof japonès Kohei Saito, en aquest declivi no tothom hi té la mateixa responsabilitat. La gent amb molta pasta, com si fos una herència del colonialisme, es creu amb capacitat de poder-ho conquerir tot. Fins i tot tornar a la lluna. O anar a Mart. Ara més que descobrir altres planetes la prioritat potser hauria de ser salvar aquest. Perquè al segle XXI el més important de qualsevol projecte ja no és quina rendibilitat econòmica tindrà, sinó si serà sostenible, just i fomentarà el benestar humà. Perquè, més aviat que tard, el que no sigui sostenible, just i no fomenti el benestar humà directament no serà. Això que sembla impossible ha de ser possible. I si ens veiem apurats, el maestro Cire potser ens hi pot donar un cop de mà. En tres dies, resolt.