Per què Dinamarca sí i Catalunya no? La clau del model energètic eòlic

Per què els danesos han estat capdavanters en la producció i en l’ús d’energia renovable, especialment l’eòlica? La resposta, com veurem, es troba en haver donat un pes clau als municipis i a la ciutadania. En el cas català, sovint es diu que la manca d’avenç cap a un model energètic més sostenible es deu a l’oposició de la població a la instal·lació de parcs eòlics o solars. No obstant això, a la vista del cas danès, això sembla més aviat la conseqüència del model català, no pas la causa. Així, el problema de fons seria que el model català no està pensat per a les necessitats de consum dels municipis on s’instal·len aquests parcs ni per a la gent que hi viu. Aquesta diferència és clau respecte al cas danès. Però comencem pel principi. Amb la crisi del petroli del 1973, Dinamarca, que era molt dependent d’aquesta font d’energia, va decidir canviar de model. En un primer moment es va apostar per l’energia nuclear. Tanmateix, les protestes ecologistes van fer que el govern es replantegés aquesta opció. A finals dels anys setanta del segle XX, es va produir un ampli acord entre sectors polítics i la ciutadania per apostar per les energies renovables, concretament per l’eòlica. Com van fer realitat aquesta aposta les institucions públiques daneses? En primer lloc, es va promoure el desenvolupament de tecnologia pròpia vinculada als molins de vent, amb un paper clau dels centres de recerca i les universitats públiques. En segon lloc, el govern va impulsar ajudes per al desenvolupament d’empreses daneses del sector, tant públiques com privades. En tercer lloc, es va fixar com a objectiu principal cobrir les necessitats energètiques locals. Ara bé, com s’ha apuntat, l’element clau per al desplegament del nou model va ser garantir l’acceptació ciutadana. Per aconseguir-ho, es va limitar la inversió en parcs eòlics –més enllà del govern central– a empreses i individus residents en els territoris on s’havien d’ubicar, o en territoris veïns. Tot i que els parcs terrestres eren de dimensions reduïdes, aquesta mesura va afavorir la cooperació veïnal i municipal per assumir-ne el finançament. Paral·lelament, es va optar per instal·lar només el nombre de molins necessari segons el consum energètic previst a cada municipi. Si es considera que el canvi de model energètic és estratègic per a un país, cal dissenyar des de les institucions públiques un conjunt de mesures que permetin controlar i guiar la transició de manera coherent i efectiva, i sobretot amb el suport de la ciutadania. El cas danès ofereix algunes pistes: inversió pública per impulsar solucions tecnològiques pròpies i evitar dependències externes; promoció i consolidació d’empreses públiques i privades del sector; priorització de la cobertura de les necessitats energètiques locals, i un disseny del sistema que garanteixi beneficis directes per als municipis i la ciutadania. L’aposta per cobrir en primer lloc les necessitats del mercat local ja és, per si mateixa, un factor que afavoreix l’acceptació social. Però n’hi ha d’altres: des d’un sistema d’inversió complementari al públic basat en l’arrelament territorial –per evitar un pes excessiu de fons d’inversió especulatius– fins a l’establiment, per llei, que la potència de les instal·lacions s’ajusti al consum previst del territori, evitant així la construcció de macroparcs. En resum, el canvi cap a un model energètic sostenible ha d’estar impulsat per polítiques públiques que considerin aquesta transformació com a estratègica per al país. Només així les inversions, tant públiques com privades, prioritzaran el mercat intern: cobrir les necessitats energètiques de la ciutadania i dels municipis. La situació actual, però, s’allunya d’aquest model. Predomina una dinàmica reactiva, sense una estratègia clara. Es vol realment un canvi estructural dels sistemes de producció i consum energètic del país? O bé el que es fa és, simplement, autoritzar macroparcs que no s’adeqüen als interessos de la ciutadania ni dels municipis, sinó que responen a lògiques de grans multinacionals i al compliment formal d’objectius de la UE en matèria d’energia verda?

Per què Dinamarca sí i Catalunya no? La clau del model energètic eòlic

Dinamarca i el vent