Enríquez Negreira i el Barça
Malgrat que avergonyit com a soci amb tot el que sura del cas de l’exàrbitre i vicepresident del Comitè d’Àrbitres que tan feliços fa la Brunete mediàtica madrilenya, intento entendre-ho en el seu context.
Quan va començar a cobrar del Barça per uns informes, molts d’ells verbals, a l’època Gaspart, pel que es diu, el Barça encara tenia el record viu dels 14 anys sense una Lliga que cantava La Trinca quan amb en Muntal vam fitxar en Cruyff, que només en va poder guanyar una el 1974. Una època fosca en què el president del Comitè d’Àrbitres, i afamat madridista, José Plaza, declarava públicament que mentre ell fora el president el Barça mai guanyaria una Lliga, i durant 13 anys ho va complir.
Veníem d’èpoques sense televisió en directe on anaves a Pasarón, Pontevedra, o El Plantio, Burgos, i perdies 1-0 amb camps plens de fang i centrals fornits que foragitaven els davanters a base de puntades de peu. De patir defenses racials com els Benito i Camacho, i abans un Pedro de Felipe que va truncar la carrera de Miguel Ángel Bustillo perquè es va atrevir a fer tres gols al Bernabéu. Cert que també el Madrid va patir ensurts, com ara el traspassat Amancio a qui va caçar vilment a Granada el paraguaià Fernández, que va ser expulsat de per vida a l’Argentina per donar puntades a la cara d’un jugador del Milan en una Intercontinental. Fernández i l’argentí Aguirre Suárez formaven una parella terrorífica.
Una època en què els àrbitres portaven dos cognoms, es diu perquè a Franco Martínez no el poguessin cridar “fora Franco”. Els Ortiz de Mendíbil, Ramos Marco, Pes Pérez, Urizar Azpitarte, Brito Arceo, tots fidels del Sr. Plaza, perquè si no els hagués passat com al pobre mallorquí Rigo, que a més de no tenir segon cognom va ser foragitat per sospitós de barcelonisme. Època en què et tocaven col·legiats neutrals del col·legi Castellano Lleonès o Castellano Manchego, i només no et xiulaven els de Madrid, divisió arbitral autèntica precursora de les autonomies postfranquisme. Aquests neutrals ja es pot suposar de quin equip eren.
Què devien pensar els directius del Barça per caure en el car xantatge de l’Enríquez? Doncs una mica com en les pel·lícules d’extorsió de la màfia, pagar perquè et deixin en pau, et deixin treballar, no et rebentin el negoci, o et trenquin les cames, és a dir, no per rebre favors a canvi, sinó per evitar que et perjudiquin. Es volien sentir coberts després de patir el que havíem patit com a club. Que els del xiulet entenguessin que no podien repetir gestes sonades.
Com sonada va ser la d’Emilio Guruceta Muro, per sempre més Guruceta, que el 1970 va xiular penal de Rifé a Velázquez quan en Quimet li pren netament la pilota diversos metres fora de l’àrea, i el de blanc rodola i just cau quan ensopega amb la línia de guix, com es va poder comprovar per televisió perquè ja es començaven a retransmetre partits. Aquest soci hi era i des de Tribuna Alta els coixins, després prohibits, arribaven al bell mig del camp per sobre dels grisos que rodejaren el terreny de joc. Recusat de per vida, dimissió del Plaza (gràcies a això vam poder guanyar amb en Cruyff pocs anys després), d’en Samaranch com a delegat nacional d’esports. Un escàndol majúscul, que es va agreujar en el temps, amb Guruceta ja traspassat, quan un president de l’Anderlecht va admetre haver-lo subornat amb un milió de francs en un partit de la UEFA, la qual cosa li va suposar sanció de per vida i al club un any sense competir a Europa. Nets dins i fora frontera.
En el fons és la televisió, el Canal Plus, la que comença a fer sobrera l’assegurança contra mals arbitratges, que entenc que era la submissió al xantatge mafiós del vicepresident dels àrbitres i que va parar al cessar ell. Les televisions en molts angles ens permeten veure com un maleducat Mourinho posa el dit a l’ull a un sorprès Tito Vilanova, com Pepe punteja l’esquena diversos cops a un del Getafe caigut, o també, pensant que no el veuran i sense refrenar els seus instints primaris, clava els tacs a la mà d’un també caigut Messi. Ja no es poden fer trampes com abans.
Dit això, més que vergonya de soci en el cas Negreira, en tinc molta més en com es mouen els diners del club. Una sentència condemna el Barça a pagar 8,5 milions a un tal Matheus Fernandes que ens va jugar 17 minuts, el vam cedir al Valladolid i ni allà, i que ens va costar 11 milions de fitxatges. Es veu que els negocis a Sud-amèrica i sobretot al Brasil farcit d’intermediaris barruts es movien per la consigna d’Anton Parera: “Susin, el precio lo pongo yo”, quan el difunt Chus Pereda li va indicar que el preu acordat d’antuvi per un brasiler era molt més baix que el que ell estava parlant.
Esperem que Joan Laporta, apressat pels problemes econòmics deixats per l’anterior junta de Bartomeu, que no va poder parar aquests desgavells i els més costosos perquè no pot suportar les pressions d’uns futbolistes que venien de guanyar-ho tot i també ens ho perdien tot a Roma, París o Liverpool, pugui endreçar aquestes fuites.
Tots aquests entrebancs, totes aquestes experiències doloses, poden servir perquè les pràctiques del fair play s’incrementin i desterrin episodis foscos cada dia més difícils d’amagar i controlar.
Mentre el cas Negreira serveix com a cortina de fum, un altre, dels veritables escàndols de l’operació Catalunya: “Ministro, les hemos destrozado el sistema sanitario”, les Kitchen, els ERE, Lezo, Mediador, corrupció de la Guàrdia Civil, espionatge d’estat en el Catalangate i tants d’altres. El futbol entretén les masses “panem et circenses” i la seva podridura tapa fortors més pudents. Ah!, crec que el Reial Madrid guanyaria més si estigués calladet.