Ens falten dones
La notícia de l’aixecament del veto a les dones als camps de futbol de l’Iran el passat dijous –absolutament insignificant perquè només van poder accedir a comprar 4.000 entrades i separades dels homes pel partit entre l’Iran i Cambodja, classificatori per al Mundial de Qatar, i perquè la mesura no s’implementarà a la lliga– ens pot fer abaixar la guàrdia pensant que aquí estem molt millor. Certament és així. Les dones fa temps que gaudim de l’esport com a aficionades, el practiquem –encara que moltes vegades a còpia de salvar esculls constantment– i també cada dia som més les que tenim el plaer d’informar-ne com a periodistes. Tot i així, encara ens queda molt camí per recórrer. Sobretot, a les esferes de poder.
Una ullada ràpida als 69 municipis d’Osona i el Ripollès ens permet veure que les regidories d’esports es troben majoritàriament en mans d’homes i si tinguéssim més temps per analitzar les juntes directives dels més de 500 clubs esportius que hi ha entre les dues comarques també veuríem com escassegen escandalosament ja no només les presidentes sinó tan sols les simples vocals. Com en altres àmbits, les dones no tenim la mateixa presència que els homes en els òrgans on es prenen les decisions esportives i així és difícil que s’entenguin i es tinguin en compte les nostres necessitats i punts de vista, malgrat la bona voluntat i predisposició d’alguns. I és en aquest punt on ens cal fer autocrítica a tots plegats. No hi som perquè no se’ns deixa o perquè quan tenim l’oportunitat ens fem enrere nosaltres mateixes a base d’inseguretats? No hi ha excuses: ens cal ser-hi.