Si no podem canviar el món, com a mínim necessitem una mica de consol

El món actual té molt mal màrqueting. Sembla mentida, perquè devem estar en el pic màxim de consumisme mundial –és a dir que de vendre, es ven– i alhora estem en un punt molt baix de confiança en un futur millor. Ves que una cosa no sigui conseqüència de l’altra. Tota la intel·ligència del capitalisme està centrada a desbloquejar noves necessitats perquè comprem més, de tot, de manera més fàcil i més irracionalment, però el que no sabem és exactament per a què. A què treu cap, tot plegat, si les previsions diuen que anem cap a un món més inhabitable, més autocràtic, més desigual, més salvatge. Els pares ho adverteixen als fills i els experts ho escriuen als diaris. No hi ha dia que no llegim, veiem o compartim per WhatsApp alguna desgràcia present i futura. Quan no són les notícies, apocalíptiques, és una sèrie sobre un fons d’inversió que ha obligat a tancar un restaurant històric o un llibre sobre com el furor pel bòtox i l’Ozempic, és a dir, pels cossos prims i joves, ha acabat amb la il·lusió passatgera del body positive. Són temes que no tenen res a veure entre ells –Zapatero, l’impacte de la IA, l’extrema dreta, la Riviera gaziana, el català a l’escola i podria continuar– però cadascun és una llosa pesada que s’apila en la cripta més fosca del cervell, on no hi ha manera que hi entri la llum. I sense llum es moren les plantes, i morim tots. Si no podem canviar el món, com a mínim necessitem una mica de consol. Una patronal planetària hauria d’encarregar campanyes publicitàries per compensar el discurs apocalíptic. Seria apocalypsewashing però potser ajudaria a una certa serenor. No sé a quina adreça tirar aquesta carta sense destinatari, però la cosa pinta negra i el succedani de felicitat que se suposa que és una tarda de compres o de Mundial no ho arreglarà. El G20 no està per aquestes cosetes, més que res perquè tampoc els deu semblar tan terrible el món que ve –el món que ens deixen–. Pot ser que el capitalisme sigui pocatraça venent-se a si mateix? Seria un bon acudit. Per què estem tan pessimistes? Potser se’ns ha acabat el furor materialista, potser se’ns acaben els quartos, potser el temps, potser és que definitivament estem saciats del que abans desitjàvem. A l’assaig Jomo (Anagrama), el filòsof Juan Evaristo Valls proposa una desconnexió d’aquesta espiral de desig consumista per pensar en propòsits alternatius més gratificants. No sé si és possible; ara mateix és difícil imaginar la fi del sistema. Però està clar que estem cansats de pedalar tant, si el premi és arribar abans a un món en descomposició.

Si no podem canviar el món, com a mínim necessitem una mica de consol

Ens n’anem al patarri?