Malament anem si hem de fer cas a sentències que ben poc coneixen sobre com s’ensenyen i com s’aprenen les llengües. I no diré mai que les sentències no s’han de complir, com ha fet el conseller d’Ensenyament. Al contrari, s’han de complir però per les vies positives i no punitives

Portem anys més preocupats per batalles estèrils que no pas per valorar qui té raó. Ara mateix fa dies que estem capficats per un nou conflicte per les llengües. En aquest cas, per una sentència del Suprem que n’avala una d’anterior del TSJC que dictaminava un 25% de castellà en l’ensenyament obligatori. Malament anem si hem de fer cas a sentències que ben poc coneixen sobre com s’ensenyen i com s’aprenen les llengües. I no diré mai que les sentències no s’han de complir, com ha fet el conseller d’Ensenyament. Al contrari, s’han de complir però per les vies positives i no punitives. Què vull dir? Que l’aprenentatge de les llengües no va de percentatges, sinó de mètodes, estratègies i bones pràctiques. Fa molts anys vaig impartir classes d’idiomes a Suïssa, on fins i tot vaig escriure tres llibres per a l’ensenyament del castellà a una xarxa de més de dues-centes acadèmies a escala mundial, o aquí, on he compaginat política amb treball de professor voluntari a Creu Roja per ensenyar català o castellà a immigrants i refugiats. No són les hores ni els percentatges el que fan aprendre bé una llengua, sinó el mètode, la dedicació, la immersió en l’idioma que s’estudia. I res millor que l’ús del mètode immersiu per aprendre fins a dominar una llengua pròpia o estrangera. El que és indispensable és que a banda del mètode adequat, el professorat estigui degudament preparat, cosa que no passa en el nostre país, en la majoria de casos. I heus aquí que tothom parla de la sentència, el greuge, els atacs a la immersió, etc., però ningú avalua ni critica el grau de domini de les llengües. I quan parlo de llengües, tant em refereixo a la catalana com la castellana i l’anglesa, totes tres bàsiques, elementals i d’obligat domini si volem prosperar i facilitar un ampli camp de sortides laborals als nostres joves. Estem lluny, molt lluny del domini del trilingüisme. Aleshores, a què venen aquests escarafalls per una sentència que no hauria de tenir traducció en l’àmbit educatiu? Simples batalletes polítiques, oblidant el principal. I el principal és que cada centre educatiu ha de modular el domini de les primeres dues llengües, en funció de la procedència dels seus alumnes, de manera que en uns llocs el català haurà de tenir una àmplia dedicació i en altres haurà de ser el castellà. I en totes parts, l’anglès ha d’entrar amb força per equiparar coneixements al final dels estudis obligatoris, fins al punt de poder fer servir-los tots tres, en igualtat de coneixements. No s’hi val a dir que es defensa en un idioma. Què vol dir? Que sap demanar un plat de patates o una beguda? No, no. Dominar-los tots tres vol dir ser capaç de treballar, viure i gaudir, en tots tres per igual. Estem molt lluny d’aquest objectiu. I dominats tots tres, toca i tenim temps per estudiar-ne un quart, a triar entre els quatre, cinc o sis més interessants, en funció de què es vol fer en el futur. O convertir l’idioma familiar en el quart. La nova realitat de Catalunya no té res a veure amb la que teníem 20 o 30 anys enrere, de manera que hi ha multitud de joves que parlen l’àrab, el rus, el romanès, el xinès... però no en dominen la lectura o l’escriptura. Oferir un d’aquests idiomes com a optatiu ha de formar part del currículum escolar. Que ningú pateixi per la capacitat dels nens i joves pel domini dels idiomes. No tindran cap trauma per estudiar i arribar a dominar tres o quatre idiomes. Al contrari. Està més que estudiat i avaluat que l’ensenyament d’idiomes desperta el cervell i el millora per anar cap a altres aprenentatges. Personalment, vaig començar amb el castellà en temps de prohibició del català. Però tot seguit va venir el francès, i acabat el batxillerat em vaig voler obrir al món, buscant àmplies possibilitats, i vaig entrar a l’anglès i el rus. Ja a Suïssa hi vaig afegir l’alemany i l’italià, i ara, amb més temps lliure, em dedico a recuperar el rus, que el tenia força rovellat. Tothom hauria de dominar-ne tres (català, castellà, anglès) i un quart amb alt nivell. I no per la via dels percentatges sinó del mètode i mitjançant immersió en cadascun. Això vol dir assignatures completes en aquestes idiomes. És la millor via. I fent ús d’aquesta via, els percentatges no compten perquè segur que superaran els mínims establerts per persones que saben molt de lleis, però poc de pedagogia.

Malament anem si hem de fer cas a sentències que ben poc coneixen sobre com s’ensenyen i com s’aprenen les llengües. I no diré mai que les sentències no s’han de complir, com ha fet el conseller d’Ensenyament. Al contrari, s’han de complir però per les vies positives i no punitives

Ens preocupen les llengües?