Els pobres són desnonats pels rics amb l’ajut de la justícia i quins defensen els seus drets són callats per les forces d’ordre al servei dels poderosos

Durant la dictadura franquista es feien molts acudits del dictador, tot i que era necessari anar molt en compte on els explicaves ja que et podia costar car. Ho sé molt bé. N’hi ha un que em va molt bé pel títol d’aquest article. Deia així: un dia Franco va visitar un poble acompanyat del batlle i van passejar pels afores. Al costat del camí i als marges hi havia gent menjant herba. Llavors Franco va preguntar al batlle per què ho feien i ell li va respondre que era gent molt pobra i que no tenien res més per menjar, pensant que Franco els ajudaria. Però va quedar sorprès perquè el Caudillo va reaccionar dient que donessin instruccions al peón caminero que no tallés l’herba, així no els faltaria menjar als pobres. Per als que no sàpiguen què era el peón caminero ho aclareixo: era qui es cuidava de mantenir netes les cunetes i els marges. Ara, els governants, en lloc de fer que la gent visqui dignament i pugui pagar tots els serveis, també fan com Franco: que no els tallin el gas, l’electricitat, l’aigua. Mentrestant seguirem tenint pobresa i a més els prohibirem que reaccionin amb accions violentes i que ningú s’atreveixi a insinuar una revolta ja que el podrien encausar com a incitador d’incidents. Per tant, ben callats, i si pot ser acollonits. Els més grans podem recordar l’any 1952 el Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona. Jo ho recordo molt bé, llavors era seminarista. Va ser un esdeveniment religiós com pocs més n’hem vist. De molt fervor, possiblement d’aquells fervors efímers però que transformen per moments la societat. Però també va ser necessari amagar la pobresa. Els pobres sempre fan nosa. I el mateix van fer amb els que volien manifestar-se. En van engarjolar més d’un durant els dies que va durar el Congrés. El papa, Pius XII, per cert un papa més polític que papa, va enviar el cardenal Tedeschini en representació del Vaticà. Veiérem aquest cardenal passejant com si fos un pas de Setmana Santa lluint una ostentosa capa. Tot era espectacular, com la pobresa i la repressió. L’himne del Congrés, de José M. Pemán, parlava d’unitat, d’amor, de llençar les armes de la guerra, mentre a les comissaries se seguia torturant i es multiplicaven els consells de guerra presidits per tribunals militars que dictaven sentències de mort cada dia. L’Església, de la mà d’un règim criminal, va mostrar un cristianisme de bona voluntat per part d’alguns fidels i la hipocresia de molts. Quaranta anys després, els Jocs Olímpics a Barcelona 1992, que ningú dubta que van ser un gran èxit. La ciutat es va projectar al món sencer. Es va modernitzar la ciutat i moltes altres coses més. Però una vegada més va ser necessari amagar la pobresa i els barris més miserables els van enderrocar i rentar la cara perquè els visitants no veiessin la part obscura de la ciutat. Però els pobres seguírem essent pobres i callats. Perquè els pobres sempre hem sigut els parracs dels vestits de la societat ostentosa. Sempre, fins avui, i no crec que res pugui canviar, ens voldran pobres i callats. Revoltar-se justament seguirà essent perseguit i ens donaran un rosegó de pa per fer-nos callar. En lloc de refer els descosits per fer un món més just repartiran ajuts miserables per fer-los servir de pedaços. Qui governa sap molt bé que mentre hi hagi pobresa tindran la societat més controlada. Per això, amb uns sindicats ben untats, els relliscarà tot: pobresa i revolucions. No, ser pobre no és cap delicte. Allò que ho és és el fet de crear pobresa en lloc de riquesa, mantenir a tothom callat amb l’amenaça de la força en lloc d’escoltar el crit amarg d’una societat que pateix. No s’hi val el bàlsam de la caritat en forma d’una retribució mínima en concepte d’ajuts. El que és necessari és crear les estructures suficients perquè la dignitat, guanyada en l’esforç de cada una de les persones, sigui el que ens faci ciutadans de ple dret. La Constitució Espanyola és plena d’articles on volen escenificar els drets dels ciutadans. Un habitatge digne, uns mitjans econòmics suficients, un lloc de treball, unes llibertats molt ben definides perquè no et puguis passar, etc. Tot redactat amb un control estricte perquè continués una pseudodemocràcia hereva d’una dictadura ben present, on el dictador va morir en un llit contràriament com van morir altres dictadors que pagaren els seus crims. Aquí no va passar res, i després de mig segle d’aquella mal anomenada transició seguim amb els mateixos tics controladors per mantenir-nos a tots quiets. Els pobres són desnonats pels rics amb l’ajut de la justícia i quins defensen els seus drets són callats per les forces d’ordre al servei dels poderosos. Tots els drets socials, tan ben redactats, queden en això: una redacció acurada amb soroll de sabres. Presumim d’europeus i fins i tot el president del govern espanyol vol donar lliçons als d’altres països que li donen l’esquena una i altra vegada. L’arribada de l’euro encara ens va empobrir més. Però no passa res. Diuen que els pobres som hereus del cel, però no estaria malament que a la terra poguéssim gaudir d’una part d’aquesta herència. Queda clar, doncs, que aquí ens volen pobres i callats.

Els pobres són desnonats pels rics amb l’ajut de la justícia i quins defensen els seus drets són callats per les forces d’ordre al servei dels poderosos

Ens volen pobres i callats