Després d’anys de seguir l’esport podria parlar de molts esportistes que han deixat la pràctica de qualsevol especialitat perquè no van assumir que podien perdre, i ho van fer quan segur que tenien aptituds per obtenir millors resultats

El gran èxit dels ciclistes professionals d’alt nivell es mesura per les vegades que han guanyat el Tour de França. El guanyador de la prova francesa l’any 1988, Perico Delgado fa uns dies va fer unes declaracions interessants. Va dir que als esportistes se’ls ensenya a guanyar però no a perdre. Ho argumentava en el fet que ell va guanyar un cop el Tour però que en total hi va participar 11 vegades. Sembla absurd ensenyar a perdre, no cal fer res per perdre, però el que certament és complicat es saber perdre quan només t’has preparat per guanyar. Després d’una derrota no es pot dir allò de no passa res un altre dia tindràs més sort si el plantejament inicial només tenia l’objectiu de la victòria. És veritat que la fita d’un esportista és guanyar, ser el primer, sumar més que els altres, però la preparació hauria de preveure que el no aconseguir-ho pot portar decepcions –segur–, atacs d’ansietat i les ganes de deixar-ho tot. El plantejament de l’esportista s’ha de centrar en ser el millor però és que a vegades una derrota pot ser un tresor de cara al futur. Saber perdre, que és molt difícil, pot esdevenir el camí a la victòria futura. Cal trobar la frontera entre el no admetre la derrota amb el conformisme, la falta d’ambició o l’absència de motivació. És impossible que un esportista no implicat aconsegueixi victòries que l’engresquin, sense ambició res no és possible. En totes les modalitats esportives veiem que es produeixen victòries inesperades, de fet, una bona part dels ingressos de les cases d’apostes arriben pel risc que pren el client d’aquestes cases a les possibilitats d’aconseguir un resultat impossible. La victòria inesperada sol arribar per aquell que és conscient que les seves possibilitats són escasses o gairebé nul·les. Aquí potser que es sumin la il·lusió per assolir l’impossible dels uns, amb l’excés de confiança dels que donen la victòria per feta. Dues situacions clarificadores. Ilena Issinbaieva rècord mundial en salt de perxa (5.06), en plena final del Jocs Olímpics d’Atenes del 2004 va fer dos intents nuls, de manera que li quedava un sol salt abans de ser eliminada. L’atleta russa es va arriscar, segura de si mateixa però pensant que ho podia perdre tot; va decidir demanar posar la perxa a 4.91. Ho va aconseguir, va guanyar la medalla d’or. Una situació contrària és la d’atletes de 200 i 400 metres carregats de fracassos que decideixen passar a les proves llargues i en 3.000, 5.000 i 10.000 metres i es converteixen en campions. Després d’anys de seguir l’esport podria parlar de molts esportistes que han deixat la pràctica de qualsevol especialitat perquè no van assumir que podien perdre, i ho van fer quan segur que tenien aptituds per obtenir millors resultats. En Perico Delgado té raó, la formació integral de l’esportista hauria incloure l’acceptar que una derrota, i fins i tot diverses derrotes, poden ajudar la persona a trobar el camí correcte en la seva vida esportiva i emocional.

Després d’anys de seguir l’esport podria parlar de molts esportistes que han deixat la pràctica de qualsevol especialitat perquè no van assumir que podien perdre, i ho van fer quan segur que tenien aptituds per obtenir millors resultats

Ensenyar a perdre