Com les gasta qui fa poc gestionava el compte de X del gos d'Esperanza Aguirre, 'El Pecas', que, renoi, va morir atropellat

Si s’han de fer articles, buscar especialistes, recórrer a la història, per entendre un fet singular com és Madrid, vol dir que té uns elements diferencials, unes singularitats que el fan diferent. I quan es diu Madrid no són els seus 3,5 milions actuals, sinó una petita part d’ells, els que formen la piràmide del poder, els que han manat des de sempre, de fet des que es va establir la capitalitat amb Felip II, i que pel que es veu segueixen manant. Un grup de poderosos que toleren fins i tot que dalt de tot de la piràmide s’hi assegui durant 40 anys un general com Franco, que els fa la feina. No tenen ni tenien per què haver nascut a Madrid, s’agrupaven allà on hi havia el poder, on es prenien decisions i es repartien beneficis. Es trobaven abans en els ateneus, cuartos de banderas, al club de campo, com ara els seus fills al Col·legi del Pilar i ells al palco del Bernabéu. No han ni de donar la cara, d’altres ja ho fan delegats. Poden acceptar que es cometin errors, ja els tapen, per exemple en el que se li va escapar de dir a la ministra Delgado que a Cartagena de Indias, fiscals i jutges del Suprem, aplegats allà per una convenció, s’allitaven amb menors. Segons el poder, l’error fora més de la ministra per no callar que pel fet en si, perquè en afers fonamentals per a ells, com evitar que els catalans, farts de l’espoli fiscal, volguéssim fer escàpol, bé que van seguir els preceptes tots els qui ens havien de perseguir en un desigual torcebraç. I quan algú ja els ha servit i comença a fer-los nosa, un cop decidit, no tenen inconvenient a desfer-se’n, més si saben que tenen recanvi. Això és el que va passar amb l’emèrit, caçador intrèpid a Botswana durant una greu crisi econòmica. El van perdre més les fotografies amb l’elefant i la Corina que els negocis que els ajudava a fer i dels quals ell treia profit. Al segle XIX, ja tenim exemples de com les gasten els poderosos de Madrid. Quan farts d’Isabel II, la filla de l’infame Ferran VII, reina als 3 anys, amb la seva mare de regent, i les guerres carlines provocades per excloure de la corona Carles, germà del Ferran, la van obligar a l’exili, i escolliren com a rei Amadeu de Savoia, que només va regnar del 1871 al 1873 i que va veure com poc abans d’arribar a Madrid el qui l’havia recomanat, el general Juan Prim –un de Reus, un altre del Ferrol–, moria assassinat el 30 de desembre del 1870, pocs dies després d’una de les sessions més esperpèntiques del parlamentarisme espanyol, la del 16 de novembre de 1870. Es tractava de votar un candidat per a la Corona d’Espanya. El resultat: 191 vots a favor d’Amadeu de Savoia; 60 vots per a la República federal (sense identificar el nom del futur president); 27 per al duc de Montpensier (a qui es considera instigador de l’assassinat de Prim); vuit per al general Espartero; dos en favor d’una República unitària; un per a una República no definida; un per a una infanta, Luisa Fernanda, més 19 abstencions. Como es pot veure, tot molt democràtic. Solament dos anys i dos mesos després, Amadeu de Savoia abandonava Espanya deixant escrit un dels testaments polítics més dramàtics i sincers, que mereix ser llegit en el castellà en què va ser escrit: “Si fueran extranjeros los enemigos de su dicha [referint-se a Espanya], entonces, al frente de estos soldados tan valientes como sufridos, sería el primero en combatirlos; pero todos los que con la espada, con la pluma, con la palabra agravan y perpetúan los males de la nación son españoles; todos invocan el dulce nombre de la patria; todos pelean y se agitan por su bien, y entre el fragor del combate, entre el confuso, atronador y contradictorio clamor de los partidos, entre tantas y tan opuestas manifestaciones de la opinión pública, es imposible afirmar cuál es la verdadera causa, y más imposible todavía hallar remedio para tamaños males. Los he buscado ávidamente dentro de la ley y no los he hallado. Fuera de la ley no ha de buscarlo quien ha prometido observarla”. Va seguir la restauració borbònica i un parlamentarisme dòcil amb l’alternança en el poder de dos partits, els de Cánovas i els de Sagasta. El poble votava el que indicaven els poderosos. Un esquema de governança que es va intentar reproduir ara fa 50 anys amb Aliança Popular, i finalment amb el PP i el PSOE a l’altre costat. Però ja estem veient que no ho poden suportar i ara van pels socialistes, malgrat que en moments per a ells decisius, com en el nostre envit del 2017, es van arrenglerar sense fissures amb els poders de l’Estat. Les actuals llistes dels parlamentaris escollits per les direccions, que votem tancades, tan diferents de les dels anglesos, on cada diputat respon davant el districte abans que del seu partit, són hereves de les del segle XIX, on es busca fidelitat cega. Talment com es pot llegir en un epitafi sarcàstic a Madrid: “Aquí yace un diputado, que de emoción se murió, porque al ser interpelado se vio el pobre precisado a contestar sí o no”. Aquest manar de pocs en els partits fa que avui sigui motiu d’escarni i objectiu d’enderroc per toga, premsa i el que convingui, “quien pueda hacer, que haga”, la que en diuen la banda del Peugeot, pel vehicle on recorrien les seus provincials del PSOE, Pedro Sánchez amb Koldo, Ábalos i Santos Cerdán, quan competia amb unes primàries amb Susana Díaz. Ja en tenen tres dels quatre a punt de garjola i encerclats familiars i col·laboradors com el de la fiscalia, del seu principal objectiu. Madrid és especial, difícil d’entendre i desllorigar. Que ho expliqui Pablo Casado quan va haver de plegar de forma fulminant del capdavant del PP després de l’atreviment de prometre abandonar Génova pagada amb diner negre, quan es va enfrontar amb Ayuso, denunciant que el seu germà havia cobrat grans comissions per un contracte de mascaretes. Ara no són les comissions del germà sinó les del nuvi les que han provocat la caiguda del fiscal general de l’Estat. El poder a l’ombra necessita pringats amb morts a l’armari com Feijóo i Ayuso per pressionar-los si no fan bondat, i no els servia Casado, que només alterava màsters. Déu-n’hi-do com les gasta qui fa ben poc va gestionar el compte de X (o Twitter) del gos d’Esperanza Aguirre, El Pecas, que, renoi, va morir atropellat. Al pobre quisso també li deuria costar entendre tot l’entramat de Madrid. Un “pel davant i pel darrere” en el qual probablement es deuria inspirar Michael Frayn. Com demostra Trump, de vegades per manar s’ha de fer que els de sota no entenguin res. Costa entendre Madrid.

Com les gasta qui fa poc gestionava el compte de X del gos d'Esperanza Aguirre, 'El Pecas', que, renoi, va morir atropellat

Entendre Madrid