Que Isabel Ayuso, que portava el compte de Twitter del gos d'Aguirre, o que Aznar hagués de triar entre Rodrigo Rato, que va acabar a la presó, o el justet de M. Rajoy, indica que al poder no els calen llumeneres

Malgrat que descriure i entendre com és la gent que conforma Madrid i el que significa necessitaria una enciclopèdia, m’atreviré a donar pinzellades històriques que ajudin a entendre com és i el que està passant, més ben dit el que els està passant. Madrid definit en una paraula seria poder. El “ordeno y mando” farcit d’orgull des que es va establir com a capital dels regnes que conformarien Espanya a partir d’unions dinàstiques. I adés i ara sempre Madrid-poder s’ha conformat com una piràmide on dalt de tot, a més del rei de torn (després de la breu República el rei va ser Franco fins que no va restaurar la dinastia), hi malden els que de veritat manen, abans terratinents, avui a més transformats en grans tenidors d’accions de l’Ibex-35. Quan les seves finques van justejar per mantenir el tren de vida, es van passar a l’empresa, sobretot a les companyies de monopolis estatals amb accés vedat als que “no están en el ajo”, que per això estaven prop abans de la Gaceta de Madrid, ara del BOE, que és on hi ha el poder. Sota d’ells a la piràmide i també amb poder efectiu, la munió d’alts funcionaris, advocats de l’Estat, jutges de tribunals superiors, cúpules militars, abans també les eclesiàstiques, avui els púlpits substituïts per les redaccions de periòdics i TV, també com a fonts de poder. Amb ells tots els col·laboradors perifèrics que despleguen, delegats, hisenda, com abans enviaven els virreis a Amèrica o Catalunya, i que també malden per continuar mantenint càrrec i sous. I ja sota de tot, el poble fàcilment manipulable que tant blasmava al rei que ens volia col·locar Napoleó dient-li Pepe Botella malgrat que era abstemi, com lloava Ferran VII, el rei més cràpula i feló que mai ha existit i ja és dir, cridant “vivan las caenas”, mentre ell afusellava els lliberals a la platja de Màlaga. Ara s’han llançat també als carrers brandint rosaris i banderes empesos pels que tenen por de perdre tot el poder o més aviat creuen que ja tarden a reconquistar-lo. Per aprofundir en el Madrid-poder pensem que a partir del 1492 els nobles terratinents enriquits amb les conquestes als moros es van establir prop de la cort i ja no han deixat la mamella. Prova d’això és que gran part dels conquistadors americans foren extremenys i andalusos, no els grandes d’Espanya que com a molt lluitaren a Flandes, Duc d’Alba, o a Nàpols, Gran Capità. En els segles de la reconquesta es van forjar estirps d’autèntics guerrers, i la guerra vol dir violència, engany i traïció. Tot s’hi val per guanyar-la i sobreviure. I aquests trets encara perviuen i els patim alguns. Aquests grups de poder promovien les alternances de Cánovas del Castillo i de Praxedes Mateo Sagasta, renoi el nom, sense mai deixar la Gaceta i les seves prebendes en ella reflectides. Abans el català Joan Prim i Prats va buscar recanvi a una dinastia corrupta que personificava l’exiliada Isabel de Borbó, filla de Ferran VII, apostant per un nou rei, Amadeu de Savoia. La cosa li va costar la vida, ferit a trets al carrer del Turco i dies més tard per ajudar-lo en el traspàs, estrangulat. Sospitosos, els poders fàctics del Madrid d’aleshores. Quan va arribar Amadeu, el seu valedor acabava de ser enterrat. Va durar poc més de dos anys abdicant deixant un testament dramàtic per sincer, que reprodueixo tal com sona: “Si fueran extranjeros los enemigos de su dicha [referint-se a Espanya], entonces, al frente de estos soldados tan valientes como sufridos, sería el primero en combatirlos; pero todos los que con la espada, con la pluma, con la palabra agravan y perpetúan los males de la nación son españoles; todos invocan el dulce nombre de la patria; todos pelean y se agitan por su bien, y entre el fragor del combate, entre el confuso, atronador y contradictorio clamor de los partidos, entre tantas y tan opuestas manifestaciones de la opinión pública, es imposible afirmar cuál es la verdadera causa, y más imposible todavía hallar remedio para tamaños males. Los he buscado ávidamente dentro de la ley y no los he hallado. Fuera de la ley no ha de buscarlo quien ha prometido observarla”. Podrien inspirar-se els dirigents del PP i Vox en aquesta noble renúncia, quan encenen les masses parlant de govern il·legal, il·legítim i de cop d’estat, i quan també invoquen el dolç nom d’Espanya fent-nos creure que treballen per ella i no per perpetuar els seus interessos espuris. Són els de “no sabe con quién está hablando” escopit per Esperanza Aguirre al pobre guàrdia urbà que la multava. Que ara presideixi Madrid Ayuso, que li portava el compte de Twitter del seu gos, o que Aznar hagués de triar entre Rodrigo Rato, que va acabar a la presó, o el justet M. Rajoy, indica que al poder no els calen gaires llumeneres facilitant així el seu control. I si surt un Felipe González, ja el conquisten amb consells d’administració. També han vist que dins la Unió Europea ja no poden tirar d’exèrcit per redreçar el que no els agrada. Ho van fer per darrer cop el 23-F, quan s’investia el successor del defenestrat per agosarat Adolfo Suárez, que els va legalitzar el partit comunista quan els militars estaven de vacances a les processons de Setmana Santa. Ara ho han de fer amb jutges mitjançant el lawfare reconegut, i la Guàrdia Civil, i sobretot omplint-se la boca amb les paraules democràcia, malgrat que no hi creguin, i Constitució, malgrat que no la votaren i els hi fa nosa. L’exèrcit només el poden fer servir com a torna, per exemple per apaivagar les simpaties dels nous països bàltics, Estònia, Letònia i Lituània, els de la via Bàltica precursora de la nostra del 2013, ja fa deu anys, com passa el temps!, quan després d’estacionar en les seves bases els avions F-18 dins l’OTAN, per defensar-los de Putin, ja no se’ls va sentir piular més a favor de les aspiracions catalanes. Veurem si esmercen tants esforços pel català a la UE. Saben que amb el mantra democràcia-legalitat en tindran prou per seguir tenint-nos com fa segles com un dels principals, que no únics, proveïdors d’aquesta immensa xucladora improductiva de recursos de les perifèries que és Madrid. Seguirà.

Que Isabel Ayuso, que portava el compte de Twitter del gos d'Aguirre, o que Aznar hagués de triar entre Rodrigo Rato, que va acabar a la presó, o el justet de M. Rajoy, indica que al poder no els calen llumeneres

Entendre Madrid (I)