Catalunya va perdre 4.180 habitants entre morts i nascuts el primer semestre de 2018 i aquesta no és una dada isolada, sinó que respon a una tendència que es ve produint els darrers vint anys, com a mínim. Moltes deuen ser les causes, però el que preocupen són els efectes, especialment pel que fa a l’envelliment de la població, el sosteniment del sistema de pensions i la sanitat, entre d’altres

Cinquanta-quatre anys separaran la generació del baby-boom de la del baby-crash, aquesta anomalia demogràfica que provoca que no neixin catalans al món, que siguem dels països amb la natalitat més baixa de tot l’entorn europeu. Catalunya va perdre 4.180 habitants entre morts i nascuts el primer semestre de 2018 i aquesta no és una dada isolada, sinó que respon a una tendència que es ve produint els darrers vint anys, com a mínim.

Moltes deuen ser les causes, però el que preocupen són els efectes, especialment pel que fa a l’envelliment de la població, el sosteniment del sistema de pensions i la sanitat, entre d’altres. Ara que Catalunya es troba immergida en el debat sobre la sobirania i la pervivència nacional, s’ha de demanar quina serà aquesta continuïtat sense nous estadants nascuts aquí, formats i acompanyats en el sentir ancestral del poble. Per contra, la població segueix creixent, gràcies a la immigració, sobretot la més pobra. Recordeu la campanya «Som 6 milions»? Doncs era de l’any 2001, en plena etapa d’optimisme i creixement. Avui comptem els 7,5 milions. Quin país és capaç de créixer amb aquesta velocitat comptant més morts que naixements? Quin país pot sostenir la seva identitat amb una invasió tan gran d’estrangers? La resposta és Catalunya? No ho sé.

Moltes deuen ser les causes, però jo em fixaria en quina mentalitat s’ha arribat a crear en els joves, en els que decideixen anar a viure junts, en tenir o no tenir fills. Més aviat em fixaria que s’ha creat una ideologia de la mort, que no pas de la vida. És car tenir un fill?

Certament ho ha de ser. Però també és veritat que la baixa natalitat s’ha produït tant en èpoques de bonança, com de crisi, com de recuperació, que potser és la que estem vivint actualment. Per tant, la tendència a la baixa de la natalitat representa i identifica una forma de viure i de pensar de la societat actual, especialment dels més joves.

Certament, com diu l’Escriptura, «es tracta de triar entre la vida i la mort, entre la felicitat i la desgràcia» (Dt 30,15). «Tu escull la vida i viuràs» (Dt 30,19). «Davant dels homes, Déu ha posat la vida i la mort i darà a cadascú allò que cadascú escollirà» (Sir 15,17). Perquè «del cor humà surten quatre branques: el bé i el mal, la vida i la mort, i qui domina sobre totes és la llengua» (Sir 37,18), qui diu la llengua, diu el pensament, les paraules, les ideologies.

Quina és, doncs, la manera de pensar de la nostra societat, que porta als joves a tancar-se a la donació de vida?

Em formulo unes preguntes que m’assenyalen cap allà on no vull mirar. Avui contemplo com la mort s’ha convertit en un negoci, que es venera en el temple de la mort que anomenem «tanatori». Més aviat es tendeix a fer desaparèixer els nostres difunts, que no pas a cridar-los vers la resurrecció. En molts casos, les seves restes es llencen a qualsevol lloc, s’obliden o s’abandonen, signe de la dissolució desitjada de la persona que ens deixa, que s’aboca a una segona i gran mort, més forta i impactant que la petita primera.

Un embaràs és plantejat sempre com un risc, com una aventura incerta, cara i imprudent. Quants avortaments i píndoles de l’endemà pagats amb diners públics? En temps de crisi no s’han retallat aquests serveis i en canvi sabem de quina manera s’han tancat plantes d’hospitals. La raó deu apuntar vers la por del naixement i la mentalitat de mort, més que no pas de vida. Si per un país resulta més rendible subvencionar un pagès i forestal que no pas pagar un bomber; pel que fa a la població, seria més interessant ajudar les famílies a pujar els seus fills, més que no pas a destruir-los, dic jo.

«Déu ha mort. Marx ha mort i avui jo no em trobo gaire bé!»; diu Vàzquez Montalban (+2003) en una frase que la Montserrat Roig recull en el dietari del 1990. Vivim en una cultura de mort. Els africans i, en general els estrangers, venen de llocs on es valora la natalitat i arriben a un país on tan sols es té en compte un cert nivell econòmic, immersos com estem en la societat del malestar general: les malalties psíquiques estan a l’ordre del dia i constitueixen una altra plaga de casa nostra, potser perquè fomentem actituds d’autodestrucció.

I malgrat tot, Maria visita Elisabet (Lc 1,39-45); ella, que acabava de rebre l’anunci del missatger, l’Àngel, que li feia conèixer la nova concepció de Jesús. Plenament definit pel seu ADN, únic i irrepetible, Maria portava el Crist en el seu interior des del primer instant. Mai no va discutir la pertinença de la vida humana que conduïa. Hauria fet el mateix, essent catalana?