Entre l’aula i la seguretat
Vic sembla que serà un dels municipis on es vol aplicar la prova pilot de la Generalitat per incorporar agents dels Mossos d’Esquadra als centres educatius, una decisió que obre un (altre) debat important: fins a quin punt hem de convertir els nostres espais educatius en espais de seguretat?
Aquest és un símptoma de la manera com estem interpretant actualment els problemes socials, especialment aquells que afecten joves i adolescents. Perquè el que abans eren conflictes de convivència, dificultats educatives o situacions de vulnerabilitat, avui tendeix a ser llegit –cada cop més– en clau de seguretat.
No es tracta de negar la realitat. Certament, hi ha instituts amb problemes greus de convivència. Hi ha docents desbordats. Hi ha situacions que superen clarament la capacitat de resposta dels centres. Conflictes que van més enllà de l’aula i situacions que sovint tenen arrels socials profundes. A Osona i el Ripollès, com arreu del país, els centres educatius han hagut d’adaptar-se a canvis demogràfics, a noves realitats socials i a una pressió creixent. Fer veure que això no existeix seria irresponsable. Però la pregunta clau aquí no és si hi ha problemes, sinó com els abordem.
Amb la introducció d’agents de paisà dins dels instituts suposa un canvi de plantejament. No és el mateix la presència puntual d’un agent per fer una xerrada o intervenir en un cas concret –una pràctica habitual i útil– que la incorporació d’un policia en el dia a dia del centre, encara que sigui amb funcions preventives. El missatge implícit és potent: l’escola deixa de ser només un espai educatiu per esdevenir, també, un espai de vigilància.
Això obre interrogants legítims perquè implica, en la pràctica, fer un pas més en la lectura dels problemes educatius en clau de seguretat.
Aquest fenomen no és nou. En l’àmbit acadèmic es coneix com a “securitització”: la tendència a redefinir problemes socials com a problemes de seguretat, amb la conseqüent legitimació de mesures excepcionals. I quan això passa, no només canvien les eines; canvia la mirada.
L’alumne problemàtic passa a ser percebut com un risc potencial. El conflicte es llegeix en termes d’ordre públic. I l’espai educatiu es transforma, subtilment però profundament, en un entorn on la confiança conviu amb la sospita. És un canvi cultural, no només operatiu.
Un dels aspectes més sorprenents del debat és que sembla oblidar que el mateix cos dels Mossos d’Esquadra ja disposa, des de fa anys, d’eines específiques per treballar amb la comunitat educativa: unitats de proximitat, oficines de relacions amb la comunitat, programes de prevenció en escoles.
Aquest model –basat en la intervenció puntual, la visibilitat i la funció pedagògica– ha funcionat raonablement bé durant anys, especialment en una ciutat com Vic, amb un teixit educatiu divers i amb molta experiència en la gestió de la convivència, sense necessitat d’alterar la naturalesa dels centres educatius.
La pregunta és evident: per què no reforçar aquest model abans de fer un pas més?
D’una banda, la resposta probablement no és tant operativa com política. Davant la creixent percepció d’inseguretat, les respostes en clau de seguretat són més immediates, més visibles i, sovint, més rendibles políticament a curt termini. Però no necessàriament són les més adequades a llarg termini.
De l’altra, aquest debat amaga una altra realitat més incòmoda: el sistema educatiu està mancat de recursos per afrontar la complexitat creixent de les aules. Falten educadors socials. Falten psicòlegs. Falten eines per gestionar conflictes que tenen arrels profundament socials. I, en aquest context, la presència policial pot acabar actuant com un substitut –o un pedaç– d’allò que realment caldria reforçar.
Aquí rau el nucli del rebuig de bona part de la comunitat educativa: no es tracta tant d’estar en contra de la policia com de defensar que l’escola no pot ser el lloc on es compensen les mancances d’altres polítiques públiques.
La qüestió de fons no és si la policia hi ha de ser o no. Hi ha de ser, quan calgui. Però no és el mateix intervenir que formar part del dia a dia.
Fer aquest pas –i fer-lo, a més, amb agents de paisà– implica entrar en una zona delicada: canvia la percepció de l’espai educatiu, pot generar desconfiança i, un cop normalitzat, és difícil fer marxa enrere.
Que Vic sigui escenari d’aquesta prova pilot també pot ser una oportunitat. Una oportunitat per fer-ho bé, amb criteri, amb avaluació i amb participació de la comunitat educativa. Però també hauria de ser una oportunitat per obrir el debat de fons: quin model volem?
Un model que reforci els centres des de dins, amb més recursos educatius i socials? O un model que, davant les dificultats, tendeixi a incorporar respostes en clau de seguretat?
La resposta no és senzilla. Però la decisió, sigui quina sigui, marcarà el futur de les aules. I això, en una ciutat com la nostra, que es vol cohesionada, no és una qüestió menor.