De poc va servir fer-li el buit a mitjans de comunicació, buscar semblances amb Anglada, Le Pen o Meloni, o amplificar els bassals que ha trepitjat. Va guanyar les eleccions del 12-M a Ripoll, però també a Campdevànol, les Llosses i Gombrèn

L’esport en general i el futbol en particular són sovint una metàfora de la vida. Les situacions per tenir una època de bonança o de desgràcia tenen a veure amb unes pautes que es repeteixen en el temps. La primera Lliga del Barça de la qual vaig tenir consciència va ser la de la temporada 1984-85. Terry Venables havia arribat sent un desconegut i va donar forma a un projecte que havia fracassat amb tècnics de molt més renom gràcies a solidificar una base ja establerta amb jugadors de la casa com Calderé, Clos o Rojo. El mateix va passar anys més tard quan Cruyff va fer confiança a Guardiola i Ferrer com a titulars indiscutibles i, posteriorment, tres quarts del mateix quan Rijkaard i el mateix Guardiola van donar galons a Xavi, Iniesta, Puyol i Messi. Segur que la teoria té punts de fuga, però sembla que amb jugadors formats a la base, és més fàcil modelar un equip, que no pas amb un Frankenstein de fitxatges multimilionaris que només fructifiquen si duen la samarreta del Madrid. I no entraré en detalls de les col·lateralitats que bufen sempre a favor d’aquell club. En política també es poden buscar paral·lelismes que es repeteixen i que sovint per interessos, sovint per com som de maldestres els humans, hi tendim a ensopegar de morros, per més forta que hagi estat l’hòstia anterior. Les últimes setmanes hem estat testimonis del divorci entre les forces processistes. ERC ha preferit donar ales al ministre de Sanitat que durant la pandèmia del coronavirus es va cansar de fer el ridícul, menystenint altres opcions que potser el seu electorat cada vegada més migrat hauria entès millor. Una hauria estat permetre que Puigdemont liderés el país en coalició o en solitari. Han preferit el trencament, i fins i tot la persecució policial, en un acte de submissió vergonyosa a les forces repressores de l’Estat espanyol. L’altra hauria estat la dimissió en bloc del desastre de cúpula republicana, que ha protagonitzat episodis inversemblants, com els atacs a Ernest Maragall, i que n’ha tingut prou amb dos anys de govern a la Generalitat per enfonsar la nau des de dins. Una renovació del partit hauria estat una base bastant més sòlida que l’actual per presentar-se a una repetició electoral. Ara la reconstrucció és més feixuga, en tant que valedors que un espanyolàs que es manifestava al costat de Vox i el PP governi la Generalitat, i que tots sabem a l’avançada que incomplirà la promesa d’un finançament a la basca per a Catalunya. En l’equació per entendre per què ERC ha preferit Illa a qualsevol altra opció no cal descartar tampoc el creixement que hauria suposat per a Aliança Catalana anar a eleccions d’aquí a uns mesos, ara amb els altaveus de participar en debats públics i televisats. En els quatre anys vinents Sílvia Orriols serà al Parlament i, pel que s’ha vist fins ara, la tàctica serà silenciar-la, censurar-la i adjectivar-la. El mateix que es va fer a l’Ajuntament de Ripoll en l’últim mandat i que només va servir perquè creixés exponencialment, fins al punt de facilitar-li l’accés en safata de plata a l’alcaldia. El cúmul d’errors van ser inenarrables, i de poc va servir fer-li el buit a mitjans de comunicació, buscar semblances amb Josep Anglada, Le Pen o Meloni, o amplificar els bassals que ha trepitjat, com ara la censura del cartell guanyador de la festa major. El resultat va ser que enfrontant-se a Puigdemont, Illa o Aragonès –i no pas als seus representants locals– va guanyar les eleccions a Ripoll, però també a Campdevànol, les Llosses i Gombrèn. Potser llegir el futur és impossible, però algú serà capaç de fer-ho amb el passat?

De poc va servir fer-li el buit a mitjans de comunicació, buscar semblances amb Anglada, Le Pen o Meloni, o amplificar els bassals que ha trepitjat. Va guanyar les eleccions del 12-M a Ripoll, però també a Campdevànol, les Llosses i Gombrèn

L’error Orriols