No sé si rebutjar el valencià a la litúrgia és una “situación endiablada”, però sí que és una anomalia, que ens mostra que el bisbe d’Oriola-Alacant no estima la llengua del poble que serveix

La democràcia és l’art que busca el bé comú de la ciutadania, per tal de trobar solucions. Per això a l’encíclica Fratelli tutti, el papa demana als governants que facin política pensant en el bé de la societat.

El papa, que elogia els polítics que treballen per grans principis i que aposten per fer un bon servei als ciutadans, els demana també que fomentin l’encontre i que siguin capaços d’escoltar el punt de vista de l’altre. I encara, el papa demana als polítics que tinguin una mirada profunda i àmplia per a arribar a acords entre adversaris.

Per això em va sorprendre que el bisbe d’Oriola-Alacant, en el seu programa radiofònic (que m’han passat), “Sexto continente”, de Radio María, del 24 de juliol, digués, en relació al resultat electoral de les passades eleccions generals, que seria “increíble que quien está en el exilio” (referint-se al president Carles Puigdemont), tingui “la llave para decidir el gobierno de España”. I és que els vots de Junts poden determinar “el futuro de una nación”, cosa que el bisbe Munilla considera una “situación endiablada” (!). Jo mai no m’hauria atrevit a dir que l’acord, (en cas que es faci), entre el PSOE i Junts, sigui una “situación endiablada”.

Jo sempre he entès que la democràcia és l’art d’entendre’s, de dialogar i d’arribar a pactes.

Fa uns mesos, al bisbe Munilla tampoc li va agradar el pacte del PSOE i Bildu per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat. En la seva dura piulada, el bisbe d’Oriola-Alacant deia: “El hecho de que un Gobierno otorgue a los herederos de una banda terrorista la capacidad de humillar a los que fueron sus víctimas, a cambio de su apoyo para mantenerse doce meses más en el poder, es simplemente inmoral”.

I ara, davant el resultat de les “complicadísimas elecciones, con un panorama muy difícil de gobernar”, el bisbe Munilla ens recordava en el seu programa, el cas d’Alemanya, que “se resolvió con una coalición entre los dos partidos principales”, la CDU i el PS.

El bisbe Munilla aposta pel govern de coalició entre el PSOE i el PP com a “mal menor”, per així fer un executiu amb un “acuerdo entre derecha e izquierda”. A mi em sembla agosarat que un bisbe aposti per una forma concreta de govern, cosa que jo mai no faria, opinant sobre els partits que han de formar el govern d’un estat.

El bisbe Munilla hauria de recordar l’homilia del cardenal Tarancon, el 27 de novembre de 1975, en la missa d’entronització del rei Joan Carles, quan el cardenal de Borriana digué: “No corresponde a la misión de la Iglesia, presentar soluciones concretas de gobierno. La Iglesia nunca determinará qué autoridades han de gobernarnos”. Unes paraules assenyades que posaven fi als anys de nacionalcatolicisme.

Però en el cas del govern de coalició a Alemanya, el bisbe Munilla s’oblida de dir que la CDU mai no ha pactat amb l’extrema-dreta. La CDU sempre ha rebutjat qualsevol acord amb els extremistes de dreta, cosa que no ha fet el PP, que ha arribat a acords amb VOX, (qualificat per l’Osservattore Romano d’“estrema destra”), a ajuntaments i a comunitats autònomes.

La meva opinió és que l’acord a que puguin arribar Junts i PSOE, no és cap “situación endiablada”, com no ho és tampoc, l’acord a l’ajuntament de Gasteiz, entre Bildu i el PP, (que el bisbe Munilla no ha blasmat), que ha deixat el PSE i el PNB sense presidència en més d’una desena de comissions.

L’acord entre el govern de l’estat i Bildu, amb el qual es transferien les competències de tràfic al Govern Foral de Navarra, (o el possible acord entre Puigdemont i Sánchez), no em semblà cap immoralitat, ni tampoc crec que el primer d’aquest acord humiliés les víctimes del terrorisme. De fet, els governs, a tots els estats, intenten aprovar els PGE pactant amb els diferents grups, per així arribar a acords, fomentant l’encontre.

És això el que va fer (i que el bisbe Munilla no recordà), el 6 d’abril de 2000 el president José Mª Aznar, quan pactà amb UPN la transferència de Tràfic a la Policia Foral de Navarra. I és també, en busca de l’encontre i de l’acord, el que, el 10 de maig de 2009, al Senat espanyol, UPN demanà: el traspàs de les competències de Tràfic al Govern Foral de Navarra, que el bisbe Munilla blasmava. També cal recordar que el president José Mª Aznar cedí Tràfic a la Generalitat de Catalunya.

Governar és pactar amb els adversaris, fomentar l’encontre i arribar a acords amb els altres, pel bé dels ciutadans.

Jo només em preguntava aleshores si amb l’acord amb Bildu hi haurien uns millors PGE o no. I si aquest pacte feia possible que els ciutadans poguessin sortir beneficiats o no.

Sincerament, no crec que la cessió de Tràfic a Navarra hagi estat una immoralitat, com deia la piulada del bisbe Munilla. Ni una humiliació a la Guàrdia Civil, més encara, quan els agents d’aquest cos que no hagin volgut anar-se’n de Navarra, han pogut quedar-se en el territori foral fent altres funcions. Ni tampoc no és una “situación endiablada” el (futur?) pacte entre Junts i el PSOE.

Em va agradar més una altra piulada del bisbe Munilla, que deia: “Si te lanzan una piedra, recógela, bésala y piensa: Ya tengo la primera piedra para construir un mundo nuevo”. Crec que aquestes últimes paraules del bisbe d’Oriola-Alacant, són molt més constructives i més positives, que les que dedicà a l’acord entre el govern de l’estat i Bildu i al (no sabem si futur) pacte entre Junts i el PSOE.

Per altra part, no qualificaré d’immoral ni de “situación endiablada”, però sí que trobo molt poc pastoral (i irracional) que el bisbe d’Oriola-Alacant mai no utilitzi la llengua pròpia del País Valencià, ni a les seves homilies, ni a les cartes pastorals, articles, entrevistes o conferències. Ni tan sols la revista del bisbat, conté una ratlla en valencià.

I és que la millor manera que un pastor faci olor a ovella, (en aquesta expressió tan bonica del papa Francesc), és utilitzar la llengua del ramat que el papa li ha confiat. I crec que a Elx, a Biar, a Agost i a Altea; a Monòver i a Castalla; a Finestrat i a Crevillent; a Tàrbena a la Nucia, a la Vila Joiosa, a Xixona, la llengua d’aquestes viles és el valencià.

Només m’agradaria recordar que no és el poble que ha de parlar la llengua del pastor, sinó que hauria de ser el pastor qui hauria de parlar la llengua del poble al qual ha de servir. Per això, de la mateixa manera que a Sant Sebastià el bisbe José Ignacio celebrava l’Eucaristia en basc, també seria molt pastoral que als pobles valencianoparlants, la celebrés en valencià.

No sé si rebutjar el valencià a la litúrgia és una “situación endiablada”, però sí que és una anomalia, que ens mostra que el bisbe d’Oriola-Alacant no estima la llengua del poble que serveix.

Governar demana, necessàriament, entesa entre adversaris, diàleg i pactes. I per això no cal veure cap “situación endiablada”, allà on només hi ha un acord. No és això la democràcia?