Es queda!
Davant del desconcert general i generalitzat, a l’estiu ha passat el que ens van dir que no passaria. Totes les parts implicades ens deien que no patíssim, que estava tot controlat, que això podia semblar una amenaça però no era res, que estiguéssim tranquils i tranquil·les que passats els primers dies de juny no hi hauria res que impedís continuar com fins ara i fins a la temporada que ve! Com passa sempre, molts i moltes en parlaven als mitjans de comunicació sense saber ben bé quina era la realitat de tot plegat. I passa la data en qüestió i la rumorologia ja profetitza que la cosa no va per on havia d’anar, que els que es pensaven que era blanc (o vermell) ara és negre (o blau cel), per triar colors qualssevol. I és clar, al final es va confirmar: el coi de virus que amb la calor havia de tocar el dos, no només no marxa sinó que s’instal·la amb més força que mai en la nostra societat, en la nostra intimitat. Total, que es queda!
El que havia de ser un estiu pensat per cobrar-nos doble la venjança del nostre confinament, que sortiríem a fer més vida social que mai, a refer ponts d’amistat i amor que havien quedat tocats amb el confinament, no ha estat així. El que havia de ser un estiu de sol i platja, de caminades de muntanya i a peu pla, de sortides en bici, de moure’ns lliurement sense por d’agafar la Covid-19 o d’encomanar-lo, no ha pogut ser. Ans al contrari! Vivim en un estat general d’alerta, amb notícies que ens diuen que la situació és crítica i pot arribar a més.
Al mateix temps, en l’univers del futbol, dels tres equips catalans més rellevants, tres decepcions. Un baixa a Segona, l’altre no puja a Primera i el tercer ha anat caient pel pedregar fins que s’ha fotut una trompada que ha deixat la nau tocada i gairebé enfonsada, al desert d’una galàxia llunyana plena de perills per sobreviure. Parlant d’aquest últim equip, el Barça, de la seva nau estrellada ningú no va sortir-ne assumint les conseqüències, llevat d’alguna digna excepció que, traient el cap per un respirador, va dir en veu alta el que molts ja veien: calia un cop de timó. Els dies posteriors a la patacada tots els ulls estaven posats en dues portes de la nau sinistrada. De la porta noble, en va sortir el màxim responsable ben pentinat i amb el vestit sense arrugues dient que ja s’arreglaria la nau o se’n noliejaria una altra encara que no fos tan bonica ni tan potent, però que volar volaria. L’altra porta, la del capità, va quedar més travada i no hi havia forma d’obrir-se tot i que el silenci que en sortia era prou eixordador per presagiar quelcom no gaire bo; al final, però, per una finestreta auxiliar en va sortir un colom missatger de nom Burofax que portava un missatge a la poteta dient que a ell, el capità, ja el vindria a rescatar una altra nau de color blau més clar i que ja s’ho farien! Era igual que el seu amor amb els de fora, que s’acumulaven atònits com els zombis de Walking Death, hagués estat sincer, regat, prorrogat i platònic a estones. O que hi hagi una màxima que digui que el capità no pot ser, ni molt menys, el primer d’abandonar la nau, a ell el venien a buscar i punt! I llavors entre els que s’aplegaven a veure el final de la generació espacial tan lloada, es van començar a discutir a veure si s’havia de deixar aterrar la nau blau cel o si s’havia de fer complir el contracte al capità. Tothom patint per si algú de la tripulació atrapada tuitejava “Es queda”… Al final, com totes les sèries, sorprenent gir de guió: el patró clenxinat guanya la batalla i el capità, a desgrat, accepta pilotar una nova nau blau fort i grana, un cop més! I mentre uns i altres predicadors intenten justificar postures injustificables, hom es pregunta si tot no ha estat un malson d’una nit d’estiu… Però el coronavirus, malauradament, és real!