L’Estat Espanyol tampoc ha sabut afrontar amb solvència una crisi viral ja que el seu sistema sanitari pateix les retallades de la darrera dècada quan el negoci de la sanitat privada margina a una sanitat pública

“Qui té càrrec, hom sospita / que, en sa tasca engorronit, / mai cap lleure ha aconseguit / tret del dia que s’allita”. Josep Carner (Llicència per malalt) 

Aquest novembre és un mes ple de paradoxes: els huracans s’acarnissen amb les regions  del Carib i Amèrica Central causant centenars de morts entre els pobles maies de  Guatemala, mentre els aimares celebren el retorn d’Evo Morales a Bolívia i els quítxues  del Perú i els maputxes de Xile es revolten enfront de governs neocolonials. L’il·lús  d’en Trump queda atrapat entre les trompades dels camps de golf i les d’una Kamala  Harris vestida de blanc. S’anuncien autoproves súper ràpides i “champions” de vacunes  per la Covid-19 però el bitxo invisible segueix fent estralls a la vella Europa on la  societat està en hores baixes per molt que els mercats borsaris -Ibex et al.- diguin que  l’economia domèstica-submergida en sortirà reforçada. A la frontera Marroc-Mauritània  s’escalfa l’ambient, s’escampa la sorra del desert i retorna el Front Polisario com en els  temps de la Marxa Verda; recordeu?. També es sacrifiquen milions de bisons al Regne  de Dinamarca, animalons destinats a aristòcrates pelleters; ja cal que vigili “La Sireneta  de la Mar”. A la península dels ibers s’aixeca la veda per sacrificar a trets milers de  senglars, femelles i porcells, acusats d’invasors urbans i transmissors virals. I quan  Occident desperti del malson de traspàs l’únic segur és que Xina -com el dinosaure de  Monterroso- encara serà allà mateix on és.  

A la “Villa y Corte” pressupostos pactats no esmenats, una llei Celaá amb accent català  i un rei emèrit que va repartir targetes Black (no pas pel Friday!) a la família perquè  viatgessin en vols de plaer a paradisos fiscals a comprar corones daurades. Paral·lelament i amb nocturnitat es dóna l’estocada definitiva al sistema financer català  amb les fusions CaixaBank-Bankia i BBVA-BancSabadell. Afegir morbosament els  abusos sexuals als llobatons i a les daines dels “Boy Scouts”, les concelebracions  montserratines i les beatificacions de sagrades famílies que demostren que amb  l’església es segueix topant: a tots els terrenals se’ns tapa la boca amb mascaretes tuti  colori però els bisbes, monjos i capellans reparteixen hòsties fent el boca a boca com en  el miraculós esbufec de l’Esperit Sant i és que la militància catalanista conservadora  (Torra i Cia.) s’aferra, encara més en temps de pandèmia, mort i caritat, al lema de Torras i Bages: “Catalunya serà cristiana o no serà”. (Amén!). 

Autònoms i restauradors d’àpats diürns i d’ocis nocturns alerten d’un desgovern que  encalla i desencalla a disgust del consumidor amb horaris més comunistes que  consumistes i en que l’eslògan del lobby comercial “aixeca el teu negoci” es contradiu  amb l’evident baixada de persianes i amb l’enganyifa de l’economia de serveis (turisme,  marihuana, GPs, fires i firetes). Mentrestant Amazon s’allunya del seus orígens  mitològics femeninament guerrers mercadejant comandes, manipulant objectes i  persones, esclavitzant repartidors i viciant clients arreu del territori en un negoci gris on  els guanys qui sap en què i on s’inverteixen;“nova normalitat Pharmacy on line”?. Tot  plegat sense (des)confinaments intel·ligents i amb un Procicat parlat i amb un DOGC escrit pillats que (des)munten un pla de flexibilització en quatre trams on aforaments,  toc de queda i confinament perimetral (municipal, comarcal, areal, autonòmic) tracen un  calendari només comprensible pels astròlegs, un “procés” -diu la ventríloqua portaveu que durarà -toquem fusta (o festa)- dos mesos o sigui, amb dues onades prenadalenques  i amb tres? onades preelectorals. Pels quatre trams (o trampes?), quatre mesures: Mans,  Mascareta, Distància i Ventilació. I es preveu un show de campanya nadalenca a les  farmàcies on PCR, tests antígens i serològics es posaran a disposició del consumidor  fins esgotar estocs insensibles. Posats, doncs, a fer el ximple només falta que implantin – si la mascareta ho permet- un xip a l’orella a tota la població i així el control seria  absolutista; no és ciència-ficció, és estultícia real!.  

I entre aquests móns de terra endins i de cel enlaire, les despeses oficials per les oficines  d’expresidents proliferen tant com expresidents queden vius (Pujol, Maragall, Montilla,  Mas, Puigdemont) fins el punt de que Quim Torra, enyorat del patí dels tarongers del  Palau de la Generalitat, vol instal·lar el seu bufet-estudi a la històrica “Casa Solterra” al barri vell de Girona, on el MH Quim de la Selva haurà de vigilar que no li facin la el  somni impossible els fantasmes dels Reis Catòlics que, al segle XV, van fer estatge en  aquest palauet. Sis expresidents -per ara- facturant com virreis despatxos de luxe, xofers  i cotxes oficials, escortes uniformats i sous vitalicis; una antrojubilació tan sucosa que  tothom es tiraria a aquest vici. Si afegim la nòmina catalana de consellers, diputats a la  Ciutadella i “señorías” a les Cortes de Madrid des de les onades de consultes  sobiranistes (Arenys de Munt, 2009), la factura política catalana ha estat ruïnosa en diners i en identitat. Enmig d’aquests escarnis expresidencials i parlamentaris reapareix amb tots els galons el Major Trapero confessant el que és inconfessable, perjurant que  l’octubre del 2017 tothom ho podia haver fet millot -veritat com un temple-; tot i això i  com a mesells amb xèrif sembla que aquest hivern 2020-2021, malauradament pel  Poble, tot seguirà igual, no més cal veure com es van perfilant les llistes electorals pel  14F, en les que dones candidates -Chacón, Pascal, Borràs i Albiach- prenen  protagonisme junt amb els homenots cap de cartell del PSC, del PP, de C’s i amb el  silenci còmplice d’una ERC i unes CUP amb ganes de llepar poder si cap homenet  digital postconvergent els hi fa nosa des de Barcelona i Waterloo negant-se, per enèsima  vegada, a inhumar un procés que els acòlits d’Òmnium i els recòndits de l’ANC insisteixen en exhumar. Les picabaralles entre els socis de Govern, amb (in)filtracions  mediàtiques i sense pactes de lleialtat possibles, desmembren l’independentisme oficial de la darrera dècada, un independentisme més autonòmic que abans d’ahir, un  independentisme de gabinet i ganivets mancat d’estructures d’estat, mancat de  recolzament social majoritari i sense líders independents alliberats del dretà llast  convergent. Considerant que “la política oficial no és un servei essencial” i com sol  succeir en política, aquell que es mou (abans) no surt a la foto, ja que cal comptar amb  l’aparició d’algun candidat “tapado” desitjant -mai no és tard quan arriba- que el 2021 el  Poble de Catalunya es refaci socialment, econòmicament i culturalment i que s’entengui -si us plau- que per ser República s’ha de ser enèrgicament republicans. En veu d’Ovidi  Montllor: “Bon vent i barca nova!” 

La veritable cruïlla pandèmica la trobem centrada en el món occidental i occidentalitzat  on les estadístiques de víctimes són les més rellevants (EUA, Brasil, Mèxic, Regne  Unit, França o Itàlia) i on els estralls socials i econòmics s’enquistaran per llarg temps.  L’Estat Espanyol tampoc ha sabut afrontar amb solvència una crisi viral ja que el seu  sistema sanitari pateix les retallades de la darrera dècada quan el negoci de la sanitat  privada margina a una sanitat pública que s’ha comprovat (CAPs, UCIs) és la única -per la qualitat dels seus professionals i dels equipaments- que pot afrontar reptes com  els de la Covid-19. A Catalunya si fem cas a les dades que el Govern troba gust en  esbombar a tort i a dret, el coronavirus ha provocat més de quinze mil morts, una de les  estadístiques mundials -amb Bèlgica- més colpidores tenint en compte l’extensió del  territori i el número d’habitants; no és d’estranyar que aquest trist escenari doni ales a  negacionistes de tota mena, virals i socials. Trist honor atribuïble a l’herència política  neoliberal de Mas a Torra i tiro per que em toca el tres per cent; una política hereva del pujolisme etnocentrista en que els dos motors del benestar -Catalunya sí té  competències- com són l’educació i la sanitat han estat maltractats fins el punt en que  els professionals (mestres i metges) han hagut de treballar amb cos i ànima enfront de la  pandèmia amb les dues eines secularment més efectives i afectives: el seu coneixement  -actualitzat- i el seu esforç -extenuant-, dues virtuts gremials. Gràcies a elles i a ells  s’han evitat morts i patiments, gràcies a elles i a ells la vida física i mental viu i reviu  cada nit i cada dia.

*Un record i una abraçada: ha mort Toni Coromina, voluntari lluitador de les causes  justes des d’aquells anys setanta en que coincidíem en uns gairebé clandestins locals  diürns i nocturns, ben segur, els més lliures de la Plana de Vic. Després es va obrir,  entre nosaltres, un parèntesi per qüestions de temps i d’espai durant trenta anys;  entremig, ell, es va apropar una temporada al Barri de Gràcia de Manlleu, em deia que  en guardava bons records. Tancat el parèntesi existencial, vam tornar a la proximitat geofísica i des de fa una dècada ens retrobàvem motivats per les creacions literàries i les  recreacions antropològiques mútues, fossin osonenques, catalanes, mexicanes i maies.  Ens apropava, sabent-t’ho, un anarquisme de base efectiu i afectiu. Toni Coromina va  ser una persona humana alta de mides i de mires i pròxima en el tracte íntim, un  periodista social del segle XXI ja que coneixia la història del nostre país i admirava les  cultures del món. Un record per sempre -de correus matinals- “amigo” Toni, una  abraçada per sempre -d’oli picant- digne Fàtima.